Retrats

Va! Pedala

Posted on Updated on

Avui serà fàcil… Però tinc la cama adolorida.  Igual no ho es tant de fàcil… Para! No et ratllis ara. Pedaleja!

Deixar de fumar pot ser una molt bona decisió amb conseqüències inesperades. Quan en Jordi tenia trenta anys va abandonar el tabac i es va convertir aleshores en un gran aficionat del ciclisme. Com a resultat, la seva filla, la Maria Banlles, va començar a pedalejar gairebé abans de saber caminar. Als dos anys en va aprendre i, als quatre, va començar a competir en curses a Lleida i rodalies. Ara, amb 16 i malgrat la seva serietat, no pot reprimir un tímid somriure d’orgull i satisfacció al dir-ho.

Vinga! Començo bé. I si redueixo una mica? Arribaré a la corba final cansada?… Pedalejo.

Donat que sempre ha estat en bona forma, mai ha hagut de portar una dieta especial per dedicar-se al ciclisme, només vigilar amb els dolços i els greixos durant els campionats. Per això, davant una coca-cola, la Maria m’explica relaxadament que durant molts anys va formar part de la categoria infantil de la Federació Catalana de Ciclisme de Lleida i va competir en diferents llocs propers a Alfarràs, dins la província. Fa només tres anys, però, va saltar a la categoria de cadet i va començar a córrer en un velòdrom. Ja en el seu primer dia, l’entrenador va detectar que no li costava gens destacar entre la resta i, havent fet molta més pràctica, aconsegueix poder dir convençuda que en la prova de velocitat sempre queda la primera. Consisteix en donar una sola volta al circuit tancat en el mínim de temps possible i, evidentment, per davant dels altres. En canvi, va iniciar-se més discretament en la modalitat de fondo, on recorres 40 voltes al circuit i on el que conta és l’últim esprint.

IMG_20160320_120204

Per ser competitiva però, li recomanen que entreni dues hores diàries durant tota la setmana, i ho segueix amb força rigor: només descansa un dia. Inevitablement, això repercuteix en els seus estudis, i si bé va fer una petita punxada en el segon trimestre al tenir poc temps disponible, sap que ho pot recuperar. Si tot va bé, l’any vinent gaudirà d’una beca per cursar el batxillerat a l’Institut Abat Oliva de Ripoll, un centre inclòs en el programa d’alt rendiment esportiu del Consell Català de l‘Esport. Això li permetrà convalidar educació física i dues assignatures més per poder compaginar l’activitat física amb l’acadèmica ja que, si no, no es pot fer tot. Quan acabi els dos cursos que hi estudiarà, hi haurà la possibilitat per als guardonats a nivell espanyol en ciclisme de rebre una nova beca per continuar els estudis. Però val més no obsessionar-s’hi. Per ara sap que possiblement voldrà fer INEF i fisioteràpia, que és el que li agrada.

Bé, la resta de l’equip va bé. Anem ben coordinades. Pedaleja una mica més!

A més de la repercussió que té dedicar tant esforç al ciclisme sobre la vida acadèmica, també incideix sobre la relació amb les amistats, ja que es redueix el temps que se’ls pot dedicar. Però, per altra banda, la Maria afirma que les noves coneixences que ha fet a la federació, amb qui ha visitat diversos llocs de Catalunya i, en alguna ocasió, també d’Espanya en ocasió de les competicions, són un al·licient fonamental. Dedueixo per les seves referències constants al temps que hi dedica i a les preocupacions de la seva mare pels estudis i del seu pare per animar-la, que el recolzament familiar és un altre pilar del seu èxit.

Segueix pedalejant. No facis cas del cansament que queda poc… Pedaleja. Pedaleja!  

Sempre he pensat que transcriure el pensament d’una persona ha de resultar en frases inconnexes i oracions interrompudes per les idees que, de sobte i sense remei, envaeixen la nostra ment. Quan estàs al tret de sortida d’una carrera, igual que quan et poses davant d’un paper en blanc per escriure, pateixes per no saber reaccionar, per obtenir un mal resultat i no donar el millor de tu. Per això, les frases de motivació que et dirigeixes a tu mateix lluiten amb les inseguretats i la por al fracàs que, en major o menor mesura, tothom comparteix. La Maria admet haver plorat de ràbia per alguna eliminació al velòdrom i, de ben segur, hi ha hagut altres disgustos similars. A la recta final, però, tot ho oblida i pedaleja, imagino, igual que s’escriu, de manera impulsiva i amb tota la teva concentració. Finalment, com a resultat dels seus esprints, ha guanyat 4 campionats de Catalunya de Velòdrom i la medalla de plata i bronze al campionat de ciclisme d’Espanya a Madrid. Ben recentment, a més, ha guanyat al Campionat d’Espanya de Pista la medalla d’Or en la prova de 500m i les de plata en les modalitats de velocitat i de velocitat per equips. Finalment, aquest mateix estiu ha guanyat també l’or en la prova de contrarellotge per equips al campionat d’Espanya de carretera. Cal destacar que, en les primeres competicions a nivell nacional on va participar, en un primer moment, pensava “fer el paperot i marxar”.

Ja ha acabat la cursa, a per la següent.

Anuncis

Del rock de la Tina al soul de l’Amy

Posted on Updated on

Sovint m’he preguntat qui canta a les orquestres de festa major. Em refereixo a aquestes prototípiques anunciades abans de la gran actuació en cartells exageradament virolats on apareixen tots els instrumentistes amb un somriure d’orella a orella. A tots se’ls veu polidament encamisats i afaitats, com els agrada al públic a qui fan ballar, i les intèrprets femenines apareixen vestides amb força lluentons i volants que es mouen amb boleros, coples i, si la festa és ben grossa, “el chacachá del tren”. Focus de llums de colors en moviment i apel·lacions constants al públic per garantir alegria i ànim. Aquesta envejable energia és la que transmet la Irene Chaubell asseguda al menjador del seu pis, a Alcarràs. Això sí: sense focus, lluentons ni volants. Aquesta energia, i l’entusiasme per cantar només amb la humil intenció de gaudir amb el repte de clavar cada nota i amb la màgia de la melodia resultant.

Tot i que la Irene i jo només ens reconeixíem com a filles de qui ho som al poble i no havíem mantingut contacte en altres entorns, em rep molt afectuosament per explicar-me la seva experiència amb el cant. Al llarg de la conversa repetirà constantment que és una persona amb molta bogeria, que té moltíssima sort i que és molt insegura. El resultat: un recorregut en el món de la música encara incipient, en alguns punts, amb alguns obstacles i, de ben segur, amb un gran acompanyament. Incipient perquè la determinació que demostra als seus vint-i-nou anys en relació al cant deixa intuir que continuarà donant passes disperses, insegures i atrevides per seguir interpretant. Amb bona companyia perquè en tot moment, tret d’algun punt en què deixem de parlar mentre silencia el mòbil amb què la reclamen, parla d’un amic que la va animar a fer tal cosa o unir-se a tal projecte.

De l’Acudit a Veus.kat

Més enllà de fer-ho de manera informal, en privat amb la família i els companys de colla, la Irene va començar a cantar amb més projecció pública quan tenia 14 anys i es va incorporar al grup de teatre l’Acudit d’Alfarràs. Justament aquell any la companyia havia apostat per preparar el seu primer musical, Annie. Fins aleshores, mai li havien dit si la seva manera de cantar “era guai o no guai”, però devia de ser-ho perquè dos anys després i per recomanació d’un espectador que va quedar-ne impressionat, va presentar-se a una audició sense massa confiança i, en contra de les seves expectatives, la van contractar en una orquestra. Passaria per tres grups més, amb repertoris per a totes les edats, fins arribar a l’actual: Contraband.

A més a més, l’any 2012, es va presentar a Veus.kat, un cor musical de Lleida on canta gospel i que va suposar un punt d’inflexió. “Anar a l’Auditori era lo más. Entenia que allà només hi ha gent a qui li encanta tocar, cantar, la música… gent entregada a tot el que a mi m’agrada”. Va ser per presentar-se a la proba per entrar a aquest conjunt quan va començar classes de cant, una rutina que va adoptar només en aquella ocasió i que ha tornat a recuperar actualment. “Tothom estava superpreparat o estava treballant per entrar-hi, i jo no tenia estudis musicals, ni havia fet solfeig… Ho sentia molt molt gran, superapoteòsic”.

IMG_20160212_204419

Des d’aleshores, s’hi ha guanyat un lloc destacat, i l’anomenen la Tina Turner de Lleida. La rebel·lia, la inquietud i la potència que comparteixen amb la cantant també es desplegarien en altres aspectes de la seva vida. A l’explicar-me la seva experiència acadèmica i laboral fora del cant, parla… “en fin… d’històries”. Va deixar l’ESO i va marxar a Barcelona a fer art dramàtic, però li “van dir que no valia”. Em confessa que, de vegades, ha pensat que es devia a que no encaixava amb l’aspecte físic que se cerca majoritàriament el món de l’espectacle. Això sí, a Barcelona, hi va fer “les mil i unes” i després va passar dos anys treballant al restaurant familiar i va acabar en horari nocturn la secundària i el batxillerat humanístic amb l’objectiu d’estudiar magisteri. Va cursar dos anys i mig de la llicenciatura però, al fer classes durant un estiu en una guarderia a vint nens d’entre dos i dotze anys, es va adonar que allò no era lo seu. “Ensenyar a adults, d’acord, però a nens, no, que estan esbojarrats i fan por.” També va voler estudiar cant i va ser acceptada a l’escola d’adults de l’Auditori de Lleida, però just aleshores va decidir posar-se al cap del restaurant familiar tota sola. Finalment, el va traspassar i avui en dia treballa en una empresa amb seu a Torrefarrera i pot dedicar els caps de setmana a cantar. “Intento organitzar-me pensant que tinc temps disponible per assajar.” “Estic ficada en el que m’agrada al cent per cent, envoltada de grans músics i [fent gala de la sort de la qual parlava] sempre he tingut alguna oportunitat i gent superdisposada a bolcar-se en mi.”

D’inseguretats i sumials

Diu que li agradaria estudiar alguna cosa més ara que s’ha desempallegat de tot el que la lligava, com el grau en sociologia, “perquè li agraden molt les relacions socials”. Per ara, però, està concentrada en aprendre a tocar la guitarra, perquè és un molt bon acompanyament per a la veu. I també en improvisar amb la pintura, perquè ha d’acabar un parell de quadres que té recolzats al terra del menjador i que, com tots els que adornen la sala, ben colorits, són creació seva. I també, en la fotografia, perquè ara amb els mòbils pots fer mil meravelles. I també, fins i tot, en l’escriptura, perquè la utilitza de manera terapèutica. M’explica que bolca tot allò que sent en textos o melodies força sovint, fins al punt que s’ha plantejat endegar un bloc a Internet per compartir els seus pensaments sobre el dia a dia. Té molt clar que el primer post seria sobre les relacions entre pares i fills i el dedicaria a intentar fer notar que malgrat el rol que els atribuïm permanentment els pares també són persones amb els seus problemes i les seves experiències.

Veient tantes provatures i aspiracions, li comento que, per definir-se com una persona insegura, impressiona la quantitat de projectes i objectius als quals s’ha anat dedicant al llarg dels anys, sent la música l’única gran constant que detecto. Afortunadament, com cantava Freddy Mercury, el show sempre ha de continuar. “Com t’he dit al començament: estic molt boja. De vegades faig les coses per impuls però també m’ha costat molt fer certes passes! Sóc insegura però intento tirar endavant i fer el que m’agrada. Si ho faig malament ja m’ho diran o ja me n’adonaré!” Així ho va fer quan va presentar-se al càsting del concurs La Voz: la van seleccionar per fer les proves a Madrid però el sumial que va prendre per calmar els nervis al tren van fer-li perdre l’explosivitat que la caracteritza sobre les taules. No va obtenir el resultat que esperava tot i que va cantar una peça de la seva gran referent: Valerie, d’Amy Winehouse.

A més de la diva britànica del soul li encanten l’Aretha Franklin i altres clàssics del rock o el pop, com la Tina, tan canyera. Com ella, sobre l’escenari la Irene és molt trempada, però poc a poc, els gustos van canviant. Ara prefereix soulejar, anar més tranquil·la. Cal combinar estones de tot, com feia la Winehouse. Tot ressaltant que “la tia feia lo que volia”, conessa que “li encanta, la torna lela, n’és superfan”. És amb qui se sent, o amb qui li agradaria sentir-se, més identificada a nivell musical quan surt a un escenari. Ho fa amb la inquietud natural que ningú pot evitar però també amb la tranquil·litat de mostrar-se tal i com és ella fent el que més li agrada. “Sé que estic fent una feina per a què t’arribi a tu”.  Una altra de les seves referents és l’Etta James. “Aquella dona era una bèstia. At last [per fi] també m’encanta, me torna lela”. At last la música sona. Us presento a la Irene:

Don Justo

Posted on Updated on

Unes 7 o 8 persones van acudir a la clínica Aliança. Desesperadament necessitaven trobar un substitut del doctor de capçalera que estava a punt de jubilar-se. Ell era la parella d’una infermera d’aquesta clínica, la Mari Àngels, que tenia família a Alfarràs. Havia passat només un any treballant com a metge d’urgència però, al rebre la proposta de provar la medicina rural, va apostar per modificar temporalment els seus plans de convertir-se en traumatòleg i donar-hi una oportunitat.

– Em van dir: “Yo soy el alcalde, Ramón Mangues. Venimos de Alfarràs y necesitamos un médico urgentemente. Lo tendrías que probar y verías como te gusta”. I vaig dir que sí. Em van preguntar: “I tu com et dius, noi?”. I jo: “Adnan Tahan”. “Com?”. I jo: “Sí, Ad-nan Ta-han”. “Ui… i això què vol dir?”. “Justo”. En fin… y esto, que parecía que sería una prueba de dos meses, duró 37 años.

D’Alep a Alfarràs

Va ser el 15 de gener de 2015 quan aquesta llarga trajectòria va acabar. Tot just quan fa un any d’aquesta data, faig temps fins l’hora d’entrevistar-lo passejant pels voltants del seu pis familiar, a Lleida, quan el veig a la llunyania passejant amb la Mari Àngels, ara ja la seva dona, tendrament agafats i, com sempre que l’he vist, polidament vestits. Se’l veu un home francament feliç, i m’ho confirma un cop estem ja a casa seva davant un cafè.

Parla una barreja de català i castellà, amb un simpàtic accent que revela el seu origen estranger, de manera pausada, pacient i igual de carinyosa que quan sent jo un nena ben petita m’examinava les angines dient: “a veree, treu la llengua…”. M’explica que va néixer a Síria, a Alep, “on ara hi ha la guerra”. Quan va acabar el batxillerat, al voltant de l’any 1970, va marxar a estudiar a Saragossa, on tenia molts amics que el van acollir i que el van convèncer de que l’idioma era força fàcil d’aprendre. “De seguida he cogido confiança”, afirma, i així van passar els anys d’universitat mentre alternava estius en què tornava a Síria i d’altres en què venia a Lleida per treballar en un magatzem de fruita i estalviar . El primer lloc de feina el va trobar a Fruilar quan tenia 22 anys i, de nou, s’hi va trobar com a casa: “de verdad, quan deies que eres estranger, te portaven en cotonets. Aleshores érem poquíssims immigrants”. Quan va finalitzar els estudis, va entrar a treballar a l’Aliança fins que van acudir a buscar-lo i es va traslladar al poble al gener de 1978.

Veient com de content s’anava trobant a tot arreu, no m’estranya que em conti que, tan aviat com va començar a exercir a Alfarràs, li va encantar el poble, el tracte de la gent i adoptar el rol del metge rural. Durant els primers 15 anys, quan encara no existien els centres d’assistència primària (CAP), treballava les 24 hores del dia. Amb l’ajuda del practicant, el Sr. Ángel, atenia als pacients a les seves cases o a la consulta que va construir-se a la plaça Sant Pere, a sobre de la seva llar particular. “Allà també… bien, hemos estado bien”, assegura. Per poder fer un cap de setmana llarg, havia de combinar-s’ho amb els metges de les rodalies i, la resta de dies, estava obligat a estar localitzable contínuament. Tot i així, assegura que van ser els millors anys de la seva vida, quan, a més, van néixer els seus fills. L’organització va millorar a partir del 1990, quan va construir-se el CAP d’Almenar. La jornada aleshores va passar a ser de 8 i a 15 més algunes tardes i caps de setmana de guàrdia, que s’anaven alternant entre els diferents doctors de la zona. A Alfarràs, va passar de rebre als pacients a casa a fer-ho al sub-CAP que es va organitzar a l’actual sala d’actes de l’edifici de l’Ajuntament, on es va preparar un consultori provisional fins que es construí el centre actual el 1992.

De bombons i bombes

És sabut que la confiança, de vegades, desdibuixa els límits de la correcció. Tot i haver canviat d’habitacle i haver deixat d’atendre a les cases, la del metge de capçalera amb els seus pacients no és una relació igual de distant com la que pot establir-se en l’assistència hospitalària, on habitualment els doctors van canviant i s’estableix una barrera psicològica entre ells i els pacients. Per això, era freqüent fer-li una consulta ràpida al Justo, com se’l coneix popularment, si te’l trobaves pels passadissos del CAP o, directament, pel poble. Però no només això. Durant els més de trenta anys en què ha treballat a Alfarràs, la gent ha acudit a ell per a tot. A part de resoldre qüestions de caire mèdic, també atenia a persones que acudien a la consulta per compartir problemes familiars amb l’esperança de que pogués ajudar. Per això, inevitablement es crea un nivell d’implicació força alt al llarg del temps, arribant a conèixer les distintes situacions familiars. Això permet que, davant de determinats problemes, sàpiga si cal acudir a l’assistent social, pugui fer-ne un seguiment més exhaustiu i, en definitiva, vetlli pel benestar de la gent en diversos sentits.

L’Adnan no comenta el que, des del desconeixement, sempre he suposat que ha ser una gran dificultat per qui es dedica a l’àmbit de la salut: la satisfacció de contribuir a que una família superi un problema deu de combinar-se amb la tristor de veure aquells casos en què no han pogut fer-ho. Al llarg de la trobada, ha mostrat un caràcter pacífic i optimista, focalitzant-se en com de ben acollit s’ha sentit a tot arreu. Canvia el tarannà alegre únicament quan m’explica que la majoria dels seus germans i les seves famílies es troben a Alep, patint les conseqüències d’una guerra civil que supera les fronteres nacionals. “La família, pobrecitos… Nunca se habría imaginado uno que Síria, que era uno de los países más prósperos de Oriente Medio, se encontrase así.” Es mostra molt ben informat al descriure el conflicte que protagonitza el seu país, una problemàtica enquistada a causa dels interessos geopolítics, econòmics i militars de una llarga llista de països implicats d’arreu del món. Com a resultat, la població civil amb la qual ell manté més contacte, que es troba a la zona d’Alep dominada pel govern de Baixar al-Assad, viu sota el setge de les bombes i els trets mentre pateixen manca de subministrament elèctric o de recursos bàsics com l’aigua, que ha passat a comercialitzar-se igual que molts altres productes primaris que només es troben al mercat negre. La pregunta òbvia és per què no han intentat marxar del país, però ni disposen de la documentació necessària ni l’Adnan es pot permetre mantenir aquí, no a una o a dues persones, sinó a unes 40. “Ells estan resignats i ho comprenen. Pensen: ‘si hem de morir, morirem. Què hi podem fer?’”.

Adnan Tahan

També s’escapen del seu enteniment els eterns conflictes entre distintes doctrines o l’ús instrumental i violent que es fa de les religions, com succeeix actualment amb Daesh. Tot i que es considera poc practicant, en Justo és musulmà i pensa que les diferències entre les diverses creences són qüestions personals, davant les quals cada individu ha de reflexionar i posicionar-se amb llibertat. “Son cosas espirituales  imposibles de demostrar sobre las que no quiero discutir con gente ni de mi misma religión ni de otra. Lo que sí que tengo claro es que todos somos hijos de Dios y todas las religiones te mandan lo mismo: ser buena persona, hacer el bien, ayudar a los demás, tratar al resto como te gustaría que te tratasen a ti… Todos los caminos conducen a Roma. Yo, como musulmán, me he casado con una cristiana, mis hijos son cristianos, acompaño a mi mujer a misa y no pasa nada, sigo con mi fe”, afirma.

Malgrat el to seriós que ha adoptat la conversa, segueix pendent de que em trobi agust i m’ofereix un bombó de xocolata mentre em conta la situació de la seva família. Molt de pressa, quan passem a parlar de a què es dedica ara que ja està jubilat, recupera el somriure amigable. M’explica que està més ocupat que abans: dedica unes tres hores diàries a l’esport i ho combina amb les tasques domèstiques, la lectura, programes culturals de la televisió o tenir cura del seu nét, de tres anys. “Estoy encantado y me siento bien porque siento que he cumplido con el prójimo y además llego a esta edad con plena salud. Estoy encantado de la vida”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Platja, quarter i Vaticà

Posted on

Casaques militars a la vora del mar. Més de seixanta se’n reuneixen a la platja una nit, havent-se escapat en silenci del quarter. Entre les cares cansades assegudes en rotllana n’imagino una de familiar, rejovenida però amb el mateix somriure afable que conec. Veient el desànim del seus companys, que només feien que obeir ordres i sentir parlar de guerra, se li havia acudit “una trastada d’aquestes que no fan mal a ningú, que fa tot lo jovent”. Al ser descobert per un alferes, ell haurà de donar la cara pel grup, pel que el veig acostant-se amb la serenitat que el caracteritza i dient: “Mire usted alférez: de aquí no puede salir nada malo. Nos hemos reunido porque creemos en Dios y queremos rezar el Rosario. Está usted invitado a venir cuando quiera”.

M’ho explica amb cara trapella Joan Bisart Álava, ara ja amb 83 anys. Movent-me avui entre els joves de 20, no puc imaginar a quants d’aquells nois fastiguejats i cansats del servei militar la fe i la il·lusió de la pregària els va empènyer a escapar-se cap a la platja. Però a aquell jove Joan, actualment mossèn d’Alfarràs, ja l’empenyia la vocació del sacerdoci.

Entre Barcelona, Tetuan i Alfarràs

Des del despatxet que té a sota de casa, em trasllada a un Alfarràs força diferent, en el que els carrers anaven rebent pragmàticament el nom dels comerços que s’hi trobaven. A l’actual carrer del Forn, els seus pares hi van obrir la primera pastisseria del poble i després es van traslladar al carrer del Mig, on va néixer en Joan. Als 10 anys, va anar a Barcelona a continuar l’ensenyament elemental i a estudiar el Peritatge Mercantil i, més tard, va treballar a la pastisseria familiar fins que el van desplaçar prop de Tetuan a fer el servei militar, a Rincón del Medik, aleshores protectorat espanyol.

Allà va confirmar el desconeixement que hi havia del cristianisme, m’explica, i va entrar al Seminari als 22 anys per donar-lo a conèixer. Afirma que, si bé és evident que el catolicisme era una part fonamental de l’educació, es tractava d’una ensenyança teòrica que instava a les persones a batejar-se, a anar a missa i a combregar amb una sèrie de pràctiques. Però l’objectiu d’en Joan no era, ni és, que molta gent vagi a missa, sinó que qui ho faci siguin “persones com toca”, amb un comportament honrat, just, entusiasta i coherent amb el seu pensament.

Mentre m’ho exposa calmadament, el timbre interromp el breu sermó. S’afanya fins a la porta arrossegant les espardenyes de quadres apelfades per donar les claus del vell local del cinema, pertanyent a la parròquia, a un noi jove. Quan torna, m’explica que és un voluntari que ve molts caps de setmana amb un company des de Barcelona per engrescar a alguns nens en diferents animacions per entretenir-los i animar-los a estudiar. És una de les activitats en les que participa el mossèn, que si bé ja no viatja per Espanya com feia de més jove per assistir a trobades religioses, continua participant en l’organització d’un campament infantil a Senet per nens en risc d’exclusió social.

IMG_20151114_121637

Arrel la interrupció, mossèn Joan m’explica que, avui en dia, veu la joventut molt allunyada, però sap que hi ha moltes persones, com aquest voluntari i altres xavals, que s’esforcen en fer un cop de mà. Comentem que gran part de les inquietuds socials de les noves generacions es tradueixen en la militància política o en la implicació en altres moviments cívics i que hi ha una gran manca de sintonia amb l’Església. “En la joventut hi ha molta sinceritat”, afirma, que és el que de vegades manca dins la institució catòlica, de qui en pintem entre els dos un retrat força negre, desprestigiada per escàndols i aparentment embolicada en interessos polítics i econòmics. “De l’Església només es veu l’exterior. I qui s’atansa a un lloc que fa pudor?”. No obstant, en conserva una visió optimista, perquè confia que a través de les seves arrels, de l’activitat de les seves bases, “es generarà saba nova per reanimar tot l’arbre”. Considera una bona senyal, també, l’arribada del Papa Francesc, qui li sembla extraordinari i capaç de donar-hi un aire nou. Però li serà una tasca difícil: “té molt enemics perquè dins de l’Església hi ha… molts tumors, i això no és cosa d’agafar una escombra i enviar les persones a passeig, se les ha de canviar.”

Per això, li agrada llegir el que diu el pontífex i reflexionar-ho. Per fer-ho, disposa al despatx on parlem de tot l’equipament necessari. Sota un gran retaule de fusta amb una imatge de Jesús pregant hi té ordinador, impressora i connexió Wi-Fi que agafa de la xarxa del local de la Banda Roig Tardà, que just a l’altre costat de paret està assajant. “L’agafo amb permís dels xavals, eh?”, s’afanya a aclarir.

“Lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria” J.V

A les prestatgeries del voltant de l’equip informàtic hi té piles de documents i alguns llibres, entre ells, una col·lecció de les obres complertes de Jacint Verdaguer, autor de la cita anterior. “Va ser un home molt humà i molt amant de la terra i de la pàtria, i a mi això també m’agrada molt”. Mossèn Joan és catalanista i està a favor de la independència, però li fa por que els governants d’aquí acabin sent com els d’Espanya. Mentre parlem d’això, agafa una carpeta que tenia entre de dos arxivadors amb les paraules Bautizos i Defunciones al llom i en treu juntament amb un somriure d’orella a orella una foto emmarcada amb la senyera on apareix al costat de Josep-Lluís Carod Rovira. Tots dos van parlar varies vegades quan en mossèn assistia al Parlament a escoltar algunes conferències i debats i, fins i tot, el polític li va regalar un llibre amb dedicatòria: “Al meu amic Joan Bisart, el meu guia espiritual: pregant Déu que ens lliuri del pecat d’Espanya!”. Me la recita de memòria i esclata en una sonora riallada. “Jo no n’estava d’acord amb tot lo seu pensament, però tenia ganes de treballar bé i això és el que a mi m’agrada.” Sí, es nota que li agrada i que l’edat no li ha tret les ganes de fer feina ni el sentit de l’humor. Per això, es prepara setmanalment els seus sermons durant una bona estona. Sinó, et fiques davant de la gent a improvisar i sempre acabes dient el mateix.

Aprofitant l’avinentesa, em comenta que seria fantàstic aprofitar l’emissora d’Alfarràs per emetre continguts durant el cap de setmana entre els habitants del poble que volguessin participar, com havia fet anys enrere amb la ràdio de Benabarre, quan era el capellà d’aquest municipi de la Franja. També em suggereix, amb entusiasme i l’entonació emfàtica que utilitza a missa, que hi ha una gran quantitat de material sobre la història d’Alfarràs que podrien convertir-se en reportatges interessantíssims. Sorgeixen diverses inquietuds i projectes futurs en la breu estona en què ha rememorat experiències passades, com aquella de la platja o l’episodi en què, també a la mili, durant les festes de la Patrona, es van organitzar per a les tropes activitats lúdiques o, com diu el mossèn, “unes tonteries… teatro, dones per allí…”. Això no anava amb ell, ni amb el que pensava ni amb la manera com creia que havia d’actuar. Per això, creant precedent pel que faria la resta de la seva vida, amb cara afable i calma, va girar cua i va marxar.

El proper retrat serà el de Esther Mellado Ganau i es publicarà el diumenge de 20 de desembre.