Música

Del rock de la Tina al soul de l’Amy

Posted on Updated on

Sovint m’he preguntat qui canta a les orquestres de festa major. Em refereixo a aquestes prototípiques anunciades abans de la gran actuació en cartells exageradament virolats on apareixen tots els instrumentistes amb un somriure d’orella a orella. A tots se’ls veu polidament encamisats i afaitats, com els agrada al públic a qui fan ballar, i les intèrprets femenines apareixen vestides amb força lluentons i volants que es mouen amb boleros, coples i, si la festa és ben grossa, “el chacachá del tren”. Focus de llums de colors en moviment i apel·lacions constants al públic per garantir alegria i ànim. Aquesta envejable energia és la que transmet la Irene Chaubell asseguda al menjador del seu pis, a Alcarràs. Això sí: sense focus, lluentons ni volants. Aquesta energia, i l’entusiasme per cantar només amb la humil intenció de gaudir amb el repte de clavar cada nota i amb la màgia de la melodia resultant.

Tot i que la Irene i jo només ens reconeixíem com a filles de qui ho som al poble i no havíem mantingut contacte en altres entorns, em rep molt afectuosament per explicar-me la seva experiència amb el cant. Al llarg de la conversa repetirà constantment que és una persona amb molta bogeria, que té moltíssima sort i que és molt insegura. El resultat: un recorregut en el món de la música encara incipient, en alguns punts, amb alguns obstacles i, de ben segur, amb un gran acompanyament. Incipient perquè la determinació que demostra als seus vint-i-nou anys en relació al cant deixa intuir que continuarà donant passes disperses, insegures i atrevides per seguir interpretant. Amb bona companyia perquè en tot moment, tret d’algun punt en què deixem de parlar mentre silencia el mòbil amb què la reclamen, parla d’un amic que la va animar a fer tal cosa o unir-se a tal projecte.

De l’Acudit a Veus.kat

Més enllà de fer-ho de manera informal, en privat amb la família i els companys de colla, la Irene va començar a cantar amb més projecció pública quan tenia 14 anys i es va incorporar al grup de teatre l’Acudit d’Alfarràs. Justament aquell any la companyia havia apostat per preparar el seu primer musical, Annie. Fins aleshores, mai li havien dit si la seva manera de cantar “era guai o no guai”, però devia de ser-ho perquè dos anys després i per recomanació d’un espectador que va quedar-ne impressionat, va presentar-se a una audició sense massa confiança i, en contra de les seves expectatives, la van contractar en una orquestra. Passaria per tres grups més, amb repertoris per a totes les edats, fins arribar a l’actual: Contraband.

A més a més, l’any 2012, es va presentar a Veus.kat, un cor musical de Lleida on canta gospel i que va suposar un punt d’inflexió. “Anar a l’Auditori era lo más. Entenia que allà només hi ha gent a qui li encanta tocar, cantar, la música… gent entregada a tot el que a mi m’agrada”. Va ser per presentar-se a la proba per entrar a aquest conjunt quan va començar classes de cant, una rutina que va adoptar només en aquella ocasió i que ha tornat a recuperar actualment. “Tothom estava superpreparat o estava treballant per entrar-hi, i jo no tenia estudis musicals, ni havia fet solfeig… Ho sentia molt molt gran, superapoteòsic”.

IMG_20160212_204419

Des d’aleshores, s’hi ha guanyat un lloc destacat, i l’anomenen la Tina Turner de Lleida. La rebel·lia, la inquietud i la potència que comparteixen amb la cantant també es desplegarien en altres aspectes de la seva vida. A l’explicar-me la seva experiència acadèmica i laboral fora del cant, parla… “en fin… d’històries”. Va deixar l’ESO i va marxar a Barcelona a fer art dramàtic, però li “van dir que no valia”. Em confessa que, de vegades, ha pensat que es devia a que no encaixava amb l’aspecte físic que se cerca majoritàriament el món de l’espectacle. Això sí, a Barcelona, hi va fer “les mil i unes” i després va passar dos anys treballant al restaurant familiar i va acabar en horari nocturn la secundària i el batxillerat humanístic amb l’objectiu d’estudiar magisteri. Va cursar dos anys i mig de la llicenciatura però, al fer classes durant un estiu en una guarderia a vint nens d’entre dos i dotze anys, es va adonar que allò no era lo seu. “Ensenyar a adults, d’acord, però a nens, no, que estan esbojarrats i fan por.” També va voler estudiar cant i va ser acceptada a l’escola d’adults de l’Auditori de Lleida, però just aleshores va decidir posar-se al cap del restaurant familiar tota sola. Finalment, el va traspassar i avui en dia treballa en una empresa amb seu a Torrefarrera i pot dedicar els caps de setmana a cantar. “Intento organitzar-me pensant que tinc temps disponible per assajar.” “Estic ficada en el que m’agrada al cent per cent, envoltada de grans músics i [fent gala de la sort de la qual parlava] sempre he tingut alguna oportunitat i gent superdisposada a bolcar-se en mi.”

D’inseguretats i sumials

Diu que li agradaria estudiar alguna cosa més ara que s’ha desempallegat de tot el que la lligava, com el grau en sociologia, “perquè li agraden molt les relacions socials”. Per ara, però, està concentrada en aprendre a tocar la guitarra, perquè és un molt bon acompanyament per a la veu. I també en improvisar amb la pintura, perquè ha d’acabar un parell de quadres que té recolzats al terra del menjador i que, com tots els que adornen la sala, ben colorits, són creació seva. I també, en la fotografia, perquè ara amb els mòbils pots fer mil meravelles. I també, fins i tot, en l’escriptura, perquè la utilitza de manera terapèutica. M’explica que bolca tot allò que sent en textos o melodies força sovint, fins al punt que s’ha plantejat endegar un bloc a Internet per compartir els seus pensaments sobre el dia a dia. Té molt clar que el primer post seria sobre les relacions entre pares i fills i el dedicaria a intentar fer notar que malgrat el rol que els atribuïm permanentment els pares també són persones amb els seus problemes i les seves experiències.

Veient tantes provatures i aspiracions, li comento que, per definir-se com una persona insegura, impressiona la quantitat de projectes i objectius als quals s’ha anat dedicant al llarg dels anys, sent la música l’única gran constant que detecto. Afortunadament, com cantava Freddy Mercury, el show sempre ha de continuar. “Com t’he dit al començament: estic molt boja. De vegades faig les coses per impuls però també m’ha costat molt fer certes passes! Sóc insegura però intento tirar endavant i fer el que m’agrada. Si ho faig malament ja m’ho diran o ja me n’adonaré!” Així ho va fer quan va presentar-se al càsting del concurs La Voz: la van seleccionar per fer les proves a Madrid però el sumial que va prendre per calmar els nervis al tren van fer-li perdre l’explosivitat que la caracteritza sobre les taules. No va obtenir el resultat que esperava tot i que va cantar una peça de la seva gran referent: Valerie, d’Amy Winehouse.

A més de la diva britànica del soul li encanten l’Aretha Franklin i altres clàssics del rock o el pop, com la Tina, tan canyera. Com ella, sobre l’escenari la Irene és molt trempada, però poc a poc, els gustos van canviant. Ara prefereix soulejar, anar més tranquil·la. Cal combinar estones de tot, com feia la Winehouse. Tot ressaltant que “la tia feia lo que volia”, conessa que “li encanta, la torna lela, n’és superfan”. És amb qui se sent, o amb qui li agradaria sentir-se, més identificada a nivell musical quan surt a un escenari. Ho fa amb la inquietud natural que ningú pot evitar però també amb la tranquil·litat de mostrar-se tal i com és ella fent el que més li agrada. “Sé que estic fent una feina per a què t’arribi a tu”.  Una altra de les seves referents és l’Etta James. “Aquella dona era una bèstia. At last [per fi] també m’encanta, me torna lela”. At last la música sona. Us presento a la Irene: