Islam

Don Justo

Posted on Updated on

Unes 7 o 8 persones van acudir a la clínica Aliança. Desesperadament necessitaven trobar un substitut del doctor de capçalera que estava a punt de jubilar-se. Ell era la parella d’una infermera d’aquesta clínica, la Mari Àngels, que tenia família a Alfarràs. Havia passat només un any treballant com a metge d’urgència però, al rebre la proposta de provar la medicina rural, va apostar per modificar temporalment els seus plans de convertir-se en traumatòleg i donar-hi una oportunitat.

– Em van dir: “Yo soy el alcalde, Ramón Mangues. Venimos de Alfarràs y necesitamos un médico urgentemente. Lo tendrías que probar y verías como te gusta”. I vaig dir que sí. Em van preguntar: “I tu com et dius, noi?”. I jo: “Adnan Tahan”. “Com?”. I jo: “Sí, Ad-nan Ta-han”. “Ui… i això què vol dir?”. “Justo”. En fin… y esto, que parecía que sería una prueba de dos meses, duró 37 años.

D’Alep a Alfarràs

Va ser el 15 de gener de 2015 quan aquesta llarga trajectòria va acabar. Tot just quan fa un any d’aquesta data, faig temps fins l’hora d’entrevistar-lo passejant pels voltants del seu pis familiar, a Lleida, quan el veig a la llunyania passejant amb la Mari Àngels, ara ja la seva dona, tendrament agafats i, com sempre que l’he vist, polidament vestits. Se’l veu un home francament feliç, i m’ho confirma un cop estem ja a casa seva davant un cafè.

Parla una barreja de català i castellà, amb un simpàtic accent que revela el seu origen estranger, de manera pausada, pacient i igual de carinyosa que quan sent jo un nena ben petita m’examinava les angines dient: “a veree, treu la llengua…”. M’explica que va néixer a Síria, a Alep, “on ara hi ha la guerra”. Quan va acabar el batxillerat, al voltant de l’any 1970, va marxar a estudiar a Saragossa, on tenia molts amics que el van acollir i que el van convèncer de que l’idioma era força fàcil d’aprendre. “De seguida he cogido confiança”, afirma, i així van passar els anys d’universitat mentre alternava estius en què tornava a Síria i d’altres en què venia a Lleida per treballar en un magatzem de fruita i estalviar . El primer lloc de feina el va trobar a Fruilar quan tenia 22 anys i, de nou, s’hi va trobar com a casa: “de verdad, quan deies que eres estranger, te portaven en cotonets. Aleshores érem poquíssims immigrants”. Quan va finalitzar els estudis, va entrar a treballar a l’Aliança fins que van acudir a buscar-lo i es va traslladar al poble al gener de 1978.

Veient com de content s’anava trobant a tot arreu, no m’estranya que em conti que, tan aviat com va començar a exercir a Alfarràs, li va encantar el poble, el tracte de la gent i adoptar el rol del metge rural. Durant els primers 15 anys, quan encara no existien els centres d’assistència primària (CAP), treballava les 24 hores del dia. Amb l’ajuda del practicant, el Sr. Ángel, atenia als pacients a les seves cases o a la consulta que va construir-se a la plaça Sant Pere, a sobre de la seva llar particular. “Allà també… bien, hemos estado bien”, assegura. Per poder fer un cap de setmana llarg, havia de combinar-s’ho amb els metges de les rodalies i, la resta de dies, estava obligat a estar localitzable contínuament. Tot i així, assegura que van ser els millors anys de la seva vida, quan, a més, van néixer els seus fills. L’organització va millorar a partir del 1990, quan va construir-se el CAP d’Almenar. La jornada aleshores va passar a ser de 8 i a 15 més algunes tardes i caps de setmana de guàrdia, que s’anaven alternant entre els diferents doctors de la zona. A Alfarràs, va passar de rebre als pacients a casa a fer-ho al sub-CAP que es va organitzar a l’actual sala d’actes de l’edifici de l’Ajuntament, on es va preparar un consultori provisional fins que es construí el centre actual el 1992.

De bombons i bombes

És sabut que la confiança, de vegades, desdibuixa els límits de la correcció. Tot i haver canviat d’habitacle i haver deixat d’atendre a les cases, la del metge de capçalera amb els seus pacients no és una relació igual de distant com la que pot establir-se en l’assistència hospitalària, on habitualment els doctors van canviant i s’estableix una barrera psicològica entre ells i els pacients. Per això, era freqüent fer-li una consulta ràpida al Justo, com se’l coneix popularment, si te’l trobaves pels passadissos del CAP o, directament, pel poble. Però no només això. Durant els més de trenta anys en què ha treballat a Alfarràs, la gent ha acudit a ell per a tot. A part de resoldre qüestions de caire mèdic, també atenia a persones que acudien a la consulta per compartir problemes familiars amb l’esperança de que pogués ajudar. Per això, inevitablement es crea un nivell d’implicació força alt al llarg del temps, arribant a conèixer les distintes situacions familiars. Això permet que, davant de determinats problemes, sàpiga si cal acudir a l’assistent social, pugui fer-ne un seguiment més exhaustiu i, en definitiva, vetlli pel benestar de la gent en diversos sentits.

L’Adnan no comenta el que, des del desconeixement, sempre he suposat que ha ser una gran dificultat per qui es dedica a l’àmbit de la salut: la satisfacció de contribuir a que una família superi un problema deu de combinar-se amb la tristor de veure aquells casos en què no han pogut fer-ho. Al llarg de la trobada, ha mostrat un caràcter pacífic i optimista, focalitzant-se en com de ben acollit s’ha sentit a tot arreu. Canvia el tarannà alegre únicament quan m’explica que la majoria dels seus germans i les seves famílies es troben a Alep, patint les conseqüències d’una guerra civil que supera les fronteres nacionals. “La família, pobrecitos… Nunca se habría imaginado uno que Síria, que era uno de los países más prósperos de Oriente Medio, se encontrase así.” Es mostra molt ben informat al descriure el conflicte que protagonitza el seu país, una problemàtica enquistada a causa dels interessos geopolítics, econòmics i militars de una llarga llista de països implicats d’arreu del món. Com a resultat, la població civil amb la qual ell manté més contacte, que es troba a la zona d’Alep dominada pel govern de Baixar al-Assad, viu sota el setge de les bombes i els trets mentre pateixen manca de subministrament elèctric o de recursos bàsics com l’aigua, que ha passat a comercialitzar-se igual que molts altres productes primaris que només es troben al mercat negre. La pregunta òbvia és per què no han intentat marxar del país, però ni disposen de la documentació necessària ni l’Adnan es pot permetre mantenir aquí, no a una o a dues persones, sinó a unes 40. “Ells estan resignats i ho comprenen. Pensen: ‘si hem de morir, morirem. Què hi podem fer?’”.

Adnan Tahan

També s’escapen del seu enteniment els eterns conflictes entre distintes doctrines o l’ús instrumental i violent que es fa de les religions, com succeeix actualment amb Daesh. Tot i que es considera poc practicant, en Justo és musulmà i pensa que les diferències entre les diverses creences són qüestions personals, davant les quals cada individu ha de reflexionar i posicionar-se amb llibertat. “Son cosas espirituales  imposibles de demostrar sobre las que no quiero discutir con gente ni de mi misma religión ni de otra. Lo que sí que tengo claro es que todos somos hijos de Dios y todas las religiones te mandan lo mismo: ser buena persona, hacer el bien, ayudar a los demás, tratar al resto como te gustaría que te tratasen a ti… Todos los caminos conducen a Roma. Yo, como musulmán, me he casado con una cristiana, mis hijos son cristianos, acompaño a mi mujer a misa y no pasa nada, sigo con mi fe”, afirma.

Malgrat el to seriós que ha adoptat la conversa, segueix pendent de que em trobi agust i m’ofereix un bombó de xocolata mentre em conta la situació de la seva família. Molt de pressa, quan passem a parlar de a què es dedica ara que ja està jubilat, recupera el somriure amigable. M’explica que està més ocupat que abans: dedica unes tres hores diàries a l’esport i ho combina amb les tasques domèstiques, la lectura, programes culturals de la televisió o tenir cura del seu nét, de tres anys. “Estoy encantado y me siento bien porque siento que he cumplido con el prójimo y además llego a esta edad con plena salud. Estoy encantado de la vida”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis