Església

Platja, quarter i Vaticà

Posted on

Casaques militars a la vora del mar. Més de seixanta se’n reuneixen a la platja una nit, havent-se escapat en silenci del quarter. Entre les cares cansades assegudes en rotllana n’imagino una de familiar, rejovenida però amb el mateix somriure afable que conec. Veient el desànim del seus companys, que només feien que obeir ordres i sentir parlar de guerra, se li havia acudit “una trastada d’aquestes que no fan mal a ningú, que fa tot lo jovent”. Al ser descobert per un alferes, ell haurà de donar la cara pel grup, pel que el veig acostant-se amb la serenitat que el caracteritza i dient: “Mire usted alférez: de aquí no puede salir nada malo. Nos hemos reunido porque creemos en Dios y queremos rezar el Rosario. Está usted invitado a venir cuando quiera”.

M’ho explica amb cara trapella Joan Bisart Álava, ara ja amb 83 anys. Movent-me avui entre els joves de 20, no puc imaginar a quants d’aquells nois fastiguejats i cansats del servei militar la fe i la il·lusió de la pregària els va empènyer a escapar-se cap a la platja. Però a aquell jove Joan, actualment mossèn d’Alfarràs, ja l’empenyia la vocació del sacerdoci.

Entre Barcelona, Tetuan i Alfarràs

Des del despatxet que té a sota de casa, em trasllada a un Alfarràs força diferent, en el que els carrers anaven rebent pragmàticament el nom dels comerços que s’hi trobaven. A l’actual carrer del Forn, els seus pares hi van obrir la primera pastisseria del poble i després es van traslladar al carrer del Mig, on va néixer en Joan. Als 10 anys, va anar a Barcelona a continuar l’ensenyament elemental i a estudiar el Peritatge Mercantil i, més tard, va treballar a la pastisseria familiar fins que el van desplaçar prop de Tetuan a fer el servei militar, a Rincón del Medik, aleshores protectorat espanyol.

Allà va confirmar el desconeixement que hi havia del cristianisme, m’explica, i va entrar al Seminari als 22 anys per donar-lo a conèixer. Afirma que, si bé és evident que el catolicisme era una part fonamental de l’educació, es tractava d’una ensenyança teòrica que instava a les persones a batejar-se, a anar a missa i a combregar amb una sèrie de pràctiques. Però l’objectiu d’en Joan no era, ni és, que molta gent vagi a missa, sinó que qui ho faci siguin “persones com toca”, amb un comportament honrat, just, entusiasta i coherent amb el seu pensament.

Mentre m’ho exposa calmadament, el timbre interromp el breu sermó. S’afanya fins a la porta arrossegant les espardenyes de quadres apelfades per donar les claus del vell local del cinema, pertanyent a la parròquia, a un noi jove. Quan torna, m’explica que és un voluntari que ve molts caps de setmana amb un company des de Barcelona per engrescar a alguns nens en diferents animacions per entretenir-los i animar-los a estudiar. És una de les activitats en les que participa el mossèn, que si bé ja no viatja per Espanya com feia de més jove per assistir a trobades religioses, continua participant en l’organització d’un campament infantil a Senet per nens en risc d’exclusió social.

IMG_20151114_121637

Arrel la interrupció, mossèn Joan m’explica que, avui en dia, veu la joventut molt allunyada, però sap que hi ha moltes persones, com aquest voluntari i altres xavals, que s’esforcen en fer un cop de mà. Comentem que gran part de les inquietuds socials de les noves generacions es tradueixen en la militància política o en la implicació en altres moviments cívics i que hi ha una gran manca de sintonia amb l’Església. “En la joventut hi ha molta sinceritat”, afirma, que és el que de vegades manca dins la institució catòlica, de qui en pintem entre els dos un retrat força negre, desprestigiada per escàndols i aparentment embolicada en interessos polítics i econòmics. “De l’Església només es veu l’exterior. I qui s’atansa a un lloc que fa pudor?”. No obstant, en conserva una visió optimista, perquè confia que a través de les seves arrels, de l’activitat de les seves bases, “es generarà saba nova per reanimar tot l’arbre”. Considera una bona senyal, també, l’arribada del Papa Francesc, qui li sembla extraordinari i capaç de donar-hi un aire nou. Però li serà una tasca difícil: “té molt enemics perquè dins de l’Església hi ha… molts tumors, i això no és cosa d’agafar una escombra i enviar les persones a passeig, se les ha de canviar.”

Per això, li agrada llegir el que diu el pontífex i reflexionar-ho. Per fer-ho, disposa al despatx on parlem de tot l’equipament necessari. Sota un gran retaule de fusta amb una imatge de Jesús pregant hi té ordinador, impressora i connexió Wi-Fi que agafa de la xarxa del local de la Banda Roig Tardà, que just a l’altre costat de paret està assajant. “L’agafo amb permís dels xavals, eh?”, s’afanya a aclarir.

“Lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria” J.V

A les prestatgeries del voltant de l’equip informàtic hi té piles de documents i alguns llibres, entre ells, una col·lecció de les obres complertes de Jacint Verdaguer, autor de la cita anterior. “Va ser un home molt humà i molt amant de la terra i de la pàtria, i a mi això també m’agrada molt”. Mossèn Joan és catalanista i està a favor de la independència, però li fa por que els governants d’aquí acabin sent com els d’Espanya. Mentre parlem d’això, agafa una carpeta que tenia entre de dos arxivadors amb les paraules Bautizos i Defunciones al llom i en treu juntament amb un somriure d’orella a orella una foto emmarcada amb la senyera on apareix al costat de Josep-Lluís Carod Rovira. Tots dos van parlar varies vegades quan en mossèn assistia al Parlament a escoltar algunes conferències i debats i, fins i tot, el polític li va regalar un llibre amb dedicatòria: “Al meu amic Joan Bisart, el meu guia espiritual: pregant Déu que ens lliuri del pecat d’Espanya!”. Me la recita de memòria i esclata en una sonora riallada. “Jo no n’estava d’acord amb tot lo seu pensament, però tenia ganes de treballar bé i això és el que a mi m’agrada.” Sí, es nota que li agrada i que l’edat no li ha tret les ganes de fer feina ni el sentit de l’humor. Per això, es prepara setmanalment els seus sermons durant una bona estona. Sinó, et fiques davant de la gent a improvisar i sempre acabes dient el mateix.

Aprofitant l’avinentesa, em comenta que seria fantàstic aprofitar l’emissora d’Alfarràs per emetre continguts durant el cap de setmana entre els habitants del poble que volguessin participar, com havia fet anys enrere amb la ràdio de Benabarre, quan era el capellà d’aquest municipi de la Franja. També em suggereix, amb entusiasme i l’entonació emfàtica que utilitza a missa, que hi ha una gran quantitat de material sobre la història d’Alfarràs que podrien convertir-se en reportatges interessantíssims. Sorgeixen diverses inquietuds i projectes futurs en la breu estona en què ha rememorat experiències passades, com aquella de la platja o l’episodi en què, també a la mili, durant les festes de la Patrona, es van organitzar per a les tropes activitats lúdiques o, com diu el mossèn, “unes tonteries… teatro, dones per allí…”. Això no anava amb ell, ni amb el que pensava ni amb la manera com creia que havia d’actuar. Per això, creant precedent pel que faria la resta de la seva vida, amb cara afable i calma, va girar cua i va marxar.

El proper retrat serà el de Esther Mellado Ganau i es publicarà el diumenge de 20 de desembre.