Rilke, Whitman i Paquita

Posted on Updated on

– ¿A que no metes la palabra bragas en un poema sin que quede soez?

Recolza l’esquena sobre la cadira, creua les cames i alça la mirada. La veu ronca i potent de la Paquita, poeta “per vocació i per necessitat”, esdevé un xiuxiueig dolç i sensual:

– Esta pasada noche soñé contigo, amor/ supe en seguida que eras tú/ nadie que no seas tú/ deja una rosa roja en la almohada/ y rotas y esparcidas por el suelo de mi noche/  el encaje de estrellas de mis bragas.

Abaixa de nou el cap i em dirigeix un somriure astut. Amb l’esclat d’una riallada tosca i sonora, veig que torna a ser l’afable Paquita Dipego, corpulenta, de cara rodona i galtes rosades, que m’ha obert la porta amb texans, jersei de coll alt negre i armilla verda i feixuga. Aquesta escriptora de poesia, guanyadora del premi Mujeres Poetas Internacional, em rep abans de viatjar a Itàlia per presentar la seva participació en la col·lecció Carmina in Media Res, un recull de poemes d’autors contemporanis d’arreu del món. Darrerament, també ha visitat Madrid per representar al col·lectiu de poetes espanyols La Lobera a la Marató de la ONCE. No li fa molta il·lusió tota aquesta “parafernàlia”. Afirma que la poesia es fa en solitari. Ella la practica amagada en un entorn rural, entre els tres-cents veïns d’Andaní (Lleida), en una casa humil i acollidora amb sostres baixos i mobles envellits que pertanyia als seus pares. Em reserva unes hores de la seva rutina, que comença invariablement a les 6 del matí. Fa un passeig fins el seu hort amb el gos i la resta del temps, llegeix. Cada dia escriu, unes vegades com a catarsi, altres per compartir sentiments o per jugar amb les paraules. Alguns d’aquests jocs els ha publicat a la seva primera antologia: Noches Nómadas. El va estar preparant durant tres anys, però recollirà només una petita part de tot el que ha escrit:

– Recordo escriure el meu primer poema als 9 anys, estant esperant la tanda de l’oculista. Però la vida te porta on te porta, i m’he dedicat a sectors que no tenen res a veure. Per necessitat escric des del 2009, quan va morir la meva mare. Ja feia temps que estava de baixa per una depressió, vivia a Montblanc, em vaig divorciar… Es va produir un cataclisme al meu interior i vaig decidir deixar-ho tot i entregar la meva vida a la poesia i a la literatura.

 On t’havia portat la vida abans?

– Era crèdit mànager en una multinacional. Vaig estudiar, ja de gran, empresarials.

  I de poesia n’has estudiat algun cop?

– El que t’ensenyen a la carrera en algunes assignatures. Sóc autodidacta i he tingut una ensenyança impagable amb mestres fonamentals, com Domingo F. Faíle. Ell va depurar la meva lectura. Quan era petita llegia tot el que m’arribava a les mans. Els meus pares no tenien una erudició: ell era xofer i ma mare treballava a la fàbrica. Vaig tenir sort de tenir un professor que me va inculcar la passió per la lectura. I tot va començar aquí, tot i que la poesia que ens transmetien llavors no era massa atractiva. De tant en tant ens filtraven a Machado.

 Sense dubtar-ho, afirma que de Machado destacaria Retrato i n’escoltem la versió cantada per Joan Manuel Serrat, que li agradaria que posessin en el seu enterrament. -Fantasies que tinc-. Atenta a cada una de les paraules, no presta atenció al cigarret que es consumeix entre els seus dits. Només tanca els ulls i recita el versos, assentint mentre comprova que el cantautor no s’equivoca en cap síl·laba i recalca la genialitat de diferents fragments. A l’acabar la catarsi, somriu i m’ensenya el braç esborronat:

– Mare meva! Me quito el sombrero siete veces. La millor crítica és la pell. La poesia t’ha de donar calfreds, t’ha d’emocionar, t’ha de fer vibrar i t’ha de fer viure un cataclisme per dins. Sinó no és poesia, és ajuntar paraules.

 I com aconsegueixes no només ajuntar paraules?

– La poesia no s’explica: són impulsos. De vegades estic dormint o al bany i me ve un vers que he d’escriure, que ja tinc fet al cap. Tot poema que no es fa amb 10 minuts no és un poema. El pots retocar, mirar les mètriques, les assonàncies… però s’ha d’escriure en un impuls. Bécquer deia “cuando siento, no escribo”, jo tinc un poema que diu “cuando siento, sí escribo”.

 Per què et surten aquests impulsos: experiències, inspiració…?

– No sempre parles de les teves experiències. Ja m’agradaria que molts poemes eròtics m’haguessin passat, però la imaginació conta molt. Escric sobre el que m’han contat, el que sento… Com deia Elvira Daudet, el poeta va amb el cor a la mà pel carrer. “Para el poeta todo son heridas”. Tot ho veus des d’una altra perspectiva: un home demanant caritat, un gos abandonat… La teva sensibilitat igual és més receptiva que la d’un altre. També deia que “sin contar con el otro, un poema no vale nada”, i és veritat: quan has fet un poema, ja no és teu, és del lector i de la seva interpretació.

  Doncs d’entre els meus versos de Noches Nómadas em va agradar el que feia: “el ritmo de un poema puede canviar las cosas”.

– En un dia poden passar moltes coses amb la poesia. Jo tinc un poema que acaba: “estreno como nueva la mañana, y en el día de hoy, en su transcurso, cúmplanse mil destinos a su antojo”. Estic cansada de projectar. He portat una vida de molt estrès, metòdica i ordenada. Ara m’agrada que passi el que tingui passar. D’aquí una estona agafaré el Bubu –assenyala el gos que s’ha acomodat entre les meves cames-, me’n aniré a l’horta i a la tarda no sé què passarà. “Hoy he visto violetas en mi huerto, juro que ayer no estaban, corrí a escribirlo para que no me olvidase del surco de la primavera”. La vida és el fet d’estar en pau amb tu mateix.

 En aquest poema no sembles estar en pau: “Sólo quiero que sepas que estoy rota de ti, que supiste partirme”. Et dirigies a algú en concret?

– Sí. Amb la poesia se pot dir tot. És un vehicle d’expressió igual que les cançons. Amb poesia trobaràs com un altre diu allò que no te surt, segur.  Si jo no sé com dir alguna cosa sempre tinc aliats: Neruda, Benedetti, Brines, Gil de Biedma, Francisco Ribes…

 Veig que et deixes influir per molts autors.

– Sí, sóc molt promiscua. M’encanta, Celaya, Cernuda… I un amor: Oh Capitán, mi Capitán”, Walt Whitman. El problema que tinc són les traduccions, molt complicades. L’altre dia vaig llançar Las flores del mal de Baudelaire per la traducció. M’encantaria saber anglès perfectament per llegir a Shakespeare en el seu idioma. O a Reiner Maria Rilke! Cartas a un poeta és el meu amulet, el porto allà on vaig, és una joia –m’acosta un exemplar amb olor de llibre vell i tot ratllat-.

Vers de Acción Poética
Vers de Acción Poética

 Has subratllat: la vida y el arte es solo una manera de vivir.

– La vida i l’art no són coses separades. Ahir vaig penjar un poema a Internet, i Elvira Daudet va comentar: “¿será la poesia algo más que un sueño?” I jo li vaig contestar: “yo diría que la poesía es solamente un sueño, Elvira, del que algunos no podremos nunca despertar.” Estàs posat i vius dins d’aquest rol. A la portada del meu Facebook tinc un vers que vaig pintar en una teula: “Todo está de tu parte, aquí, ahora… atrévete a que tus sueños sean grandes para no perderlos de vista”. Si no tenim un somni al cap malament.

  I el teu somni quin és?

– Trobar-me dins de la poesia, que és una recerca imparable de mi mateixa. M’agradaria viciar, contaminar a la gent de poesia. Quan algú s’hi enganxa, no pot parar de llegir, és una droga que omple moltíssim. La satisfacció més gran me l’han donat persones que m’han dit: he començat a llegir els teus poemes i m’he enganxat a la poesia. No es pot fer estimar la poesia ensenyant Góngora i Quevedo a l’escola, perquè enlloc d’inculcar aquest vici, l’allunyen.

 S’allunya també ella cap a la porta de la saleta, d’on ve un cop. Es el Diógenes, un gat amb que “només parla en castellà”, i que rondina entre les cames de la Paquita, que s’asseu de nou davant la tauleta. L’ha anat omplint amb la pila de llibres de Whitman, Rilke, Gil de Biedma, Machado i d’altres obres signades pels mateixos autors, amics i coneguts de Paquita, com Katy Parra o Ángel González.

– Ara estic rellegint Un mundo feliz, el llibre preferit de Fabián Estapé.

 Torna a buscar al santuari de llibres d’on ha tret la seva col·lecció d’obres d’art i em mostra un dossier amb retalls de diaris, cartes i fotografies sobre l’economista català, amb qui va mantenir una gran amistat. M’ensenya també l’autògraf que li va signar un dia a la terrassa de casa seva mentre bevien una copa de cava: “Per la dona més misteriosa”.

– Algun dia et donaré una exclusiva, una cosa que encara no sap ningú, però encara no és el moment.

 Recelosa d’un secret que no vol desvetllar, torna a guardar tendrament la carpeta plena de records.

– He tingut la sort de conèixer gent que m’ha aportat moltíssim. Si no és així, m’avorreixo. Hi ha gent que m’ofereix anar a fer el cafè, però no parlem de res i no vull conversacions insulses perquè me falten moltes hores per aprendre i llegir tot el que vull. No és per menysprear a ningú, però tinc una vida pròpia molt intensa.

 I t’hi trobes bé en un entorn que sembla tan allunyat del món de la poesia?

– Des d’aquesta habitacioneta ahir, per exemple, estava parlant amb un filòleg portuguès. Però em fot que me va dir que s’ha enamorat. Però no s’enamoren de tu, si no de la teva poesia. Jo tinc un amor platònic des de fa 5 anys. Diu que escriu poesia per la meva poesia, però estic segura que si ens coneguéssim no sortiria la convivència. Està clar que jo no puc estar amb un home qualsevol, m’ha d’aportar moltíssim. Amb persones com nosaltres, que tenim la ment i uns hàbits molt diferents, la convivència és complicada.

 Què veuen en la teva poesia que no tinguis tu?

– Una cosa és el poeta i l’altra la persona. Em quedo amb el poeta, no amb la persona. Pablo Neruda va ser un don Juan i García Lorca un envejós i un egocèntric que vapulejava a la gent. Dels poetes m’estimo més no saber sobre la seva vida, me quedo amb l’obra. Com deia Pessoa, “el poeta es un fingidor”.

 Pregunto si ella també fingeix amb la seva poesia, ansiosa de saber si amaga alguna cosa més en aquest món interior tan intens, a més d’amors platònics i una passió tan gran per la literatura que la va fer abandonar la seva vida anterior. Serena, afirma: – la meva poesia me coneix a mi, però jo no conec la meva poesia. En faig d’existencialista, romàntica… de tota classe.-  M’enduc a casa Coma idílico de Katy Parra, esperant viciar-me a aquesta droga que tan enriqueix la Paquita. No m’arriscaré a no tornar-li:

– Jo si vols te’l deixo, només te demano que me’l tornis, perquè els meus llibres són les meves joies. “Hay dos tipos de gilipollas: los que prestan un libro y los que lo devuelven. Yo he cumplido la primera, así que por tu bien, te pido que cumplas la segunda regla”.

Marina Tomàs proposa “Alternativas para situaciones dramáticas”

Posted on

Entrevista a l’escriptora de “Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto”: com ajudar a persones a travessar dificultats econòmiques dràstiques?
Titular de elpais.es (4/2/2013)
Titular de elpaís.es (4/2/2013)

Titulars com l’anterior, publicat el passat 4 de febrer a elpaís.es, fan trontollar tota confiança en una possible llum al final del túnel, aquella que s’intenta esboçar tímidament en alguns discursos polítics. Enfront l’actitud escèptica i apàtica que se’n deriva en molts ciutadans, ella opta per fer política d’una forma alternativa, allunyada de les urnes: “Si tu critiques una cosa és perque saps que n’hi ha una de millor. Has de poder donar una resposta”. Parla de forma serena i convençuda la Marina Tomàs, autora de Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto. Després de El viaje de Gonkal: utopía sobre un mundo sin dinero, aquesta veïna d’Alfarràs, que es defineix al seu bloc com mestressa de casa i mare que escriu en estones lliures, ha publicat un nou llibre on presenta un complex projecte d’organització social per ajudar a persones que es troben en dificultats econòmiques extremes.

“Quan treballava prop de Plaça Catalunya veia cada dia als immigrants del top manta. Al ser botiguera sé la competencia deslleial que et fan, i alhora em feien molta pena. Algún cop vaig veure com algún d’ells saltava pels aires quan corria entre els cotxes fugint de la policia. Vaig començar a pensar com ho podem resoldre això. Enlloc de criticar: “allò ho fan malament, el govern ho fa fatal…”, m’agrada veure com ho faria jo dins de les meves possibilitats. Aleshores vaig començar a reflexionar i buscar solucions per la immigració, la corrupció… i vaig acabar escribint El viaje de Gonkal: utopia sobre un mundo sin dinero, sobre una societat imaginaria però de la que podríem copiar algun exemple. El que proposo ara és molt diferent, no té res d’utòpic, sino que és realitzable y necessari.”

Portada de "Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto"
Portada de “Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto”

La proposta de la Marina consisteix en crear un espai de treball per persones que necessiten cobrir necessitats bàsiques i que no tenen prou amb les ajudes de l’Estat. En aquest espai la feina aniria encarada a obtenir productes bàsics per la seva subsistència, com l’aliment, aconseguint també que estiguin ocupats i es redueixin alguns efectes negatius de l’atur com les depressions… Va dirigit principalment a persones que no tenen feina o que tenen ingressos molts justos, així com a altres col•lectius com indigents o individus amb dificultats a l’hora de trobar feina, com persones amb algun tipus de discapacitat, gent que ha estat en centres de rehabilitació, expresidiaris….

Per crear aquest espai de treball, un Ajuntament hauria de donar el primer pas sondejant quantes persones de l’entorn es troben en aquesta situació de necessitat i estaria interessada en participar-hi. Al mateix temps, hauria de detectar si hi ha alguna persona que cediria per un o dos anys terres per cultivar. “Per exemple, aquí a Alfarràs jo en donaria, i conec a més gent que també. Hi ha gent que la té parada i, per tant, no els suposaria un cost. Així que si això no funcionés es tancaria i ja està.”

Com a antecedent, la Marina fa referència a la cessió de horts que s’han fet en alguns pobles, però matitza que l’estructura que ella proposa va molt més enllà, ja que no és una iniciativa espontània. El grup de persones que s’hi unís com a treballadors, amb el màxim poder de decisió, hauria de legalitzar-se, constituir una cooperativa, juntament amb l’ajuntament i les empreses que vulguessin col•laborar fent aportacions de material…

Un cop consituida la cooperativa, part del grup de persones amb dificultats econòmiques o personals que hi treballessin es dedicarien a cultivar el camp per obtenir aliment, mentre la resta poden dedicar-se a complir altres funcions socials. “Molts creuen que la idea és fer hort, però no és fer hort, no és nomès això. Estem veient a molta gent que estan malalts, que no podran pagar-se la residència i necessitarà ajuda d’algú, acompanyament… Doncs aquesta gent poden fer aquests funcions”, explica Marina. “A canvi, la gent que desenvolupa aquestes funcions continuaria rebent l’aliment cultivat a la cooperativa. Totes aquestes altres funcions serivirien com a tallers perquè puguin aprendre diferents feines i també servirien d’estímul perquè la gent els ajudi”, afegeix.

Aquestes cooperatives, per tant, aportarien un lloc de treball temporal per persones en situacions extremes a canvi d’aliments i també de la formació que podrien adquirir al dur a terme tasques complementàries. Per aquest motiu, i per tal que les persones adherides a la iniciativa puguessin accedir a altres productes o serveis bàsics com la vivenda, les ajudes de l’Estat no haurien de modificar-se, i tampoc les atorgades per les ONG, segons la Marina.

La iniciativa plantejada a Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto està pensada a nivell de tota Espanya. Tot i que en un començament ho podria endegar un grup reduït de persones interessades, la idea de Tomàs és que, a la llarga, ho conegués tothom i es creesin cooperatives similars en més pobles i zones del país. Aquests podrien dedicar-se al cultiu d’altres aliments que es podrien intercanviar. “Però això requereix la organització i la voluntat de moltes persones, no creus que és utòpic confiar en què hi haurà un esforç per part de tanta gent?”, li pregunto. “Si no s’apunta ningú es deixa de fer i no hi ha cap cost econòmic. Però, si després qui depèn de les ajudes de l’Estat va a demanar-ne més i argumenta que no en té prou, se li ofereix aquella oportunitat. Si no hi van és perquè ja en tenen suficient amb el que reben, doncs que continuïn.”

Parla, per tant, de crear una xarxa nacional de cooperatives connectades, on persones amb greus dificultats econòmiques es reuneixen per dur a terme un treball conjunt a partir del material, els espais i els coneixements cedits per tots aquells individus, empreses o institucions disposats a col•laborar. La proposta ja s’està considerant en alguns Ajuntaments, tot i que “encara està en procés”. “Estic enviant informació als ajuntaments de més de 2.000 habitants, i alguns m’han contestat interessats i volen fer una reunió amb jo per conèixer més detalls . Ho estic fent forma lògica. Ho proposo, en primer lloc, a les zones amb més atur d’Espanya: Castella-la Manxa, Andalusia, Extremadura i Tarragona. Tot seguit ho faré arribar a la resta de municipis d´Espanya.”

Abans de posar-ho pràctica, però, el més important per la Marina és que ho conegui tota la societat per tal que tothom s’hi pugui implicar i per saber qui estaria interessat. Per aquest motiu, us suggereixo que si esteu encuriosits per la proposta, formuleu les preguntes que us inquietin per tal que la mateixa Marina les respongui com més aviat sigui possible. Ho podeu fer tant a través de la pàgina de Facebook de l’Alfarràs Digital Post, el mail del bloc o a Twitter, que trobareu indicats a la pestanyaSobre el bloc”.

“Yo hago lo que usted no puede, y usted hace lo que yo no puedo. Juntos podemos hacer grandes cosas.”

Teresa De Calcuta

Cita que apareix a l’última pàgina de  Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto.

“Que ens deixin treballar”: el periodisme en zones de guerra

Posted on

El Col·legi de periodistes de Catalunya va organitzar el passat 16 de gener una xerrada en suport dels companys de professió segrestats a Síria els darrers mesos. Entre reclamacions de que s’alliberi als segrestats i que es deixi treballar als periodistes, van quedar paleses les dificultats a les quals s’enfronten aquests professionals al intentar garantir una informació lliure i de qualitat, de la qual depenem per poder participar activament en el nostre entorn.

Entre els convidats es trobava Marta Roura, la cap de la secció d’Internacional de El Periódico on treballa Marc Marginedas, periodista segrestat des del 4 de setembre de 2013 a Hama. Commoguda, Roura va assenyalar que aquest professional comptava ja amb una àmplia experiència, adquirida en múltiples viatges a zones de conflicte,  que va plasmar a Periodismo en el campo de batalla. Amb aquest llibre, Marginedas denuncia les pressions polítiques que ha d’enfrontar un reporter i les dificultats amb les quals ha de lidiar en el seu dia a dia per transmetre informació de qualitat i creïble. Com afirmava la seva cap, Marta Roura, a l’acte, “el problema és que cada cop més, els periodistes s’estan convertint en l’objectiu principal dels conflictes armats”. Però malgrat les complicacions i els inevitables riscos, els sis professionals especialitzats en periodisme en zones de conflicte participants van destacar la necessitat d’estar-hi present. Joan Roura, corresponsal de TV3, va exigir de forma contundent “que ens deixin treballar i que ens deixin tornar a Síria, no podem tancar els ulls davant del conflicte”.

Imatge de la xerrada al Col·legi de Periodistes. Font: periodistes.org
Imatge de la xerrada al Col·legi de Periodistes. Font: periodistes.org

Davant la pregunta “quan s’està preparat per exercir com a periodista en zones de guerra?”, Roura va destacar que, segons el seu parer, l’objectiu d’un reporter hauria de ser especialitzar-se en una zona, aconseguint conèixer la seva cultura i tradicions per poder transmetre tot el que hi succeeix de la forma més professional possible. “No cal ser reporter de guerra per glorificar-se com a periodista”, afirmà la freelance i corresponsal de El Mundo Mònica Bernabé.

Aquesta periodista afirmà que si la crisi ha aconseguit alguna cosa és precisament portar desgràcies a totes les parts del món. Malauradament hi ha una infinitat de veus que cal escoltar, ja sigui a Síria, batuda per la guerra, o a una Catalunya colpejada per la crisi. Més que mai, cal lluitar per defensar una professió que transmeti una informació veraç i de qualitat, un dret essencial, tant a Lleida com a Hama.

*Us recomano llegir , una peça força interessant de Ramón Lobo publicada al diari digital Infolibre sobre la situació militar i política de Síria: “Síria, el teatro de la paz”.

Un desig d’última hora

Posted on Updated on

“Por lo general se cree que tener un objetivo marcado es algo bueno: que la persona sabe lo que quiere y que lo persigue; por otra parte, sin embargo, tal situación le impone unas anteojeras y nada más. Y ocurre que lo que está más allá, lo que se sale del límite impuesto puede resultar mucho más interesante e importante. A fin de cuentas, entrar en un mundo diferente significa penetrar en un misterio, y ese misterio puede guardar muchos laberintos y recovecos, ¡tantos enigmas e incógnitas!”

 Ryszard Kapuscinski, Ébano

Per aquells que creuen en supersticions, l’any que acomiadem confirma que el 13 és el número de la mala sort. Tanquem un 2013 amb 23.000 persones sense llar, 4.811.383 aturats i desnutrició. No entren en aquestes xifres els protagonistes d’una gran varietat d’escàndols polítics i financers que ocupen les planes dels mitjans juntament amb una nova estirp d’ideòlegs d’extrema dreta.

Però malgrat el desencant i la indignació, brindarem aquesta nit per un any nou que arriba carregat d’incògnites i esperances. Els propòsits que ens farem aniran des d’aprovar els examens i trovar feina, a exercir el dret d’expressar les nostres opinions sobre un futur que ens afecta a tots. José Luís Sampedro, un gran savi que ens ha deixat aquest 2013 afirmava que les finalitats de la vida, l’art de la vida, eren “hacerse uno mismo, pensar por uno mismo, ser más lo que uno es”.

 En aquestes darreres hores que ens separen d’un nou any ple de possibilitats, espero que siguem prou valents per penetrar en el misteri del que parlava Kapuscinksy, un dels mestres del periodisme, aprenguem l’art de viure de Sampedro i com Eduardo Galeano en aquest vídeo, delirem. Feliç 2014 a tothom.

Separats per la bretxa digital? La implantació de les TIC a Alfarràs (2)

Posted on Updated on

En el darrer post vam destacar la rellevància de superar la bretxa digital, la desigualtat a l’hora d’accedir a les noves tecnologies de la informació en una societat cada cop més influïda per la tecnologia. Entre les causes socials que fomenten la bretxa digital s’anomena la distància dels estils de vida “rurals”  amb la comunitat virtual. Però aquesta causa és realment vinculant per una població com Alfarràs?

Cal allunyar-se de l’automàtica vinculació entre els termes rurals i agrari. Evidenment l’activitat agrària es realitza generalment en les zones rurals i es desmarquen d’un ús intensiu de les TIC, però en poblacions qualificades com rurals s’hi desenvolupen una multitud d’activitats d’altres sectors que sí que exploten els avantatges de les TIC. Així ho podem veure a Alfarràs, una localitat amb un teixit comercial força ampli que ofereix tot tipus de productes i serveis a les menys de 3.300 de persones que hi viuen. A més, aquesta riquesa comercial ha atret durant anys a veïns de poblacions properes, com Camporrells, Albelda, Almenar o Alguaire. Malauradament, tota aquesta activitat s’ha vist durament ressentida per la crisi econòmica: un atur de 6.208.000 persones inevitablement comporta una davallada brutal del consum. Això implica que els clients s’hàgin de repartir entre les PIMES i les grans superfícies que s’obren en grans ciutats  i que suposen una competència realment amoïnadora, com succeeix amb  MediaMarkt o Decathlon, que atreuen als ciutadans a les perifèries de la ciutat i provoquen que no visitin els centres comercials dels pobles de les rodalies. Però cada cop són més els comerciants de la localitat que exploten les xarxes socials com una eina més per fer front a aquesta competència. 

Web de La Gravera
Web de La Gravera

Manuel Castells senyalava que només un 37% dels directius d’empreses i administracions públiques utilitza Internet. “La edat continua sent fonamental a l’hora d’utilitzar la xarxa, i bastants alts càrrecs són resistents al canvi tecnològic, cultural i organitzatiu que significa Internet; la jove classe professional que ha entrat de ple a la Societat de la Informació encara no ha arribat al poder”, afirmava el catedràtic en sociologia en una entrevista al respecte. Però les noves actituds que es perceben si més no a Alfarràs indiquen que cada cop s’utilitzen més xarxes socials com una eina per promocionar el negoci, i s’estan començant a utilitzar per atreure nous nínxols de mercat i captar l’atenció de possibles clients a través de la xarxa. Ja el 2011, l’Ajuntament i l’Associació de Comerciants i Empresaris d’Alfarràs va obtenir un gran èxit amb una xarrada sobre com estar present en entorns web i explotar al màxim les possibilitats de les noves tecnologies, mostrant el seus productes, preus i serveis als clients a través de la xarxa. En trobem un exemple en el perfil de Facebook de Fotografia Paquita, segons la propietària “una eina fantàstica per publicitar-se i amb la qual es pot arribar molt lluny”.

Web de l'Ajuntament d'Alfarràs
Web de l’Ajuntament d’Alfarràs

Un altre sector que comença a introduïr-se en les xarxes socials és el de les administracions públiques. En la mateixa entrevista, Manuel Castells afirmava que “existeixen molts polítics tradicionals que fan un ús molt limitat de la tecnologia i que saben molt poc de la seva importància present i futura.” En el cas d’Alfarràs, tant l’Ajuntament com l’actual alcalde no només han renovat la pàgina web del poble si no que s’han unit a Facebook. En paraules de Carlos Romero, gestor de les xarxes socials de l’Ajuntament, és “una eina per aconseguir que la informació arribi d’una manera ràpida a tots els ciutadans amb molt futur”. Fins i tot la plataforma contra el nou pla Urbanístic (NO al POUM) té creat un perfil de Facebook.

Web d'Alfaventur
Web d’Alfaventur

Finalment, també les associacions culturals del poble, com el Grup de Teatre l’Acudit, la Banda de música RoigTardà o l’associació esportiva Alfaventur tenen presència a Facebook o en pàgines web pròpies. Laura Alcalde, cap de comunicació de l’Acudit, afirma que “les xarxes socials han aconseguit que els usuaris que ens segueixen interactuin i convidin a la gent que no ens ha vist actuar a fer-ho. Tenim un blog on informem detalladament sobre l’activitat de l’Acudit però en realitat és via Facebook on aconseguim el suport, els comentaris i les opinions de la gent”.

Per tant, observem que cada cop més alfarrasencs dedicats a activitats molt diverses s’adhereixen a la xarxa i n’exploten els seus avantatges. Així doncs, podem concloure que, si al parlar d’entorn rural ens referim a poblacions com Alfarràs, el tipus de comunitat en la que viu una persona, ja sigui rural o urbana, no és un predictor significatiu per determinar el grau d’ús d’Internet a Catalunya.

Separats per la bretxa digital? La implantació de les TIC a Alfarràs (1)

Posted on Updated on

“Ah, però al poble teniu Internet?

Més enllà del comentari d’algún barceloní despistat i totalment allunyat de la realitat dels pobles de Catalunya, el concepte de bretxa digital entre zones rurals i urbanes encara està vigent en diverses regions. Es parla de la bretxa digital per fer referència a les diferències d’accés a les noves tecnologies de la informació i la comunicació i les conseqüències socials d’aquestes desigualtats poden ser dràstiques. En una societat cada cop més mediada per les noves tecnologies, les persones que queden al marge del seu ús queden inevitablement exclosos de múltiples activitats, que van des de la compra per Internet fins a la participació política en moviments socials que sorgeixen a la xarxa. Per aquest motiu, superar la bretxa digital té una rellevància preocupant: no podem concebre que una gran quantitat de persones quedin al marge d’aquesta revolució com un efecte inevitable del progrés. Per això, cal preguntar-se: podem parlar de diferències d’accés a les noves tecnologies de la informació entre els pobles i les ciutats catalanes?

Algunes de les causes més destacades d’aquestes desigualtats a l’hora d’utilitzar les TIC  en els entorns rurals i urbans segons Laura Lorenzo (enginyera agrònoma dedicada a la implantació de les xarxes en les activitats agràries) poden ser:

  • Tecnològiques: escassa implantació territorial de les infraestructures de les telecomunicacions.
  • Sociològiques: com estils de vida escassament relacionat amb l’ús de les TIC.

A continuació, i vista la importància de poder utilitzar les noves tecnologies de la informació revisarem si hi ha qüestions tecnològiques que dificulten que una població com Alfarràs gaudeixi dels avantatges d’Internet. En el proper post, observarem l’estil de vida de la nostra localitat per veure’n la relació que assoleix amb la xarxa.

Segons indica l’Informe de la Comunicació a Catalunya del 2011-2012, “durant els anys 2011 i 2012, s’han fet a Catalunya millores importants en infraestructures i en l’ús de les telecomunicacions. Han conclòs algunes importants iniciatives públiques, com el pla Catalunya Connecta, i s’ha iniciat un ambiciós projecte de futur, la Xarxa Oberta de Catalunya.”

Per una banda, la Xarxa Oberta de Catalunya ha portat les xarxes de fibra òptica als principals nuclis de població de Catalunya i té l’objectiu d’ampliar la cobertura a tot el territori durant els propers anys. Per altra banda, el pla Catalunya Connecta pretenia “universalitzar l’accés als nous serveis de telecomunicacions a la ciutadania, les administracions i el teixit empresarial català” desplegant infraestructures i serveis de comunicació electròniques arreu del territori. Segons el citat Informe de la Comunicació, ja s’han realitzat els principals desplegaments previstos, que incloïen la construcció de noves infraestructures per què els operadors de serveis de telefonia i radiocomunicacions puguin actuar-hi, portar banda ampla rural als indrets on no hi arribava, garantir la telefonia mòbil rural i, finalment, garantir accés a la Televisió Digital Terrestre a tot el territori català. 

Gràcies a Iniciatives com aquestes, les diferències d’accès entre zones urbanes i rurals a Catalunya no són significatives. En totes les comarques de Catalunya, segons l’Idescat, el percentatge de població que fa ús d’Internet oscil•la entre el 62 i 76%. Concretament al Segrià un 75% dels habitants l’utilizen mentre al Barcelonès un 74% dels ciutadans empren la xarxa. 

Com a conclusió, observem que no hi ha una falta d’infraestructures que impedeixi l’accés a les noves tecnologies de la informació a les zones rurals catalanes. Però, determina l’estil de vida de pobles com Alfarràs l’ús que es fa d’Internet?

Entrevista a Josep Morell: Les TIC a les aules

Posted on Updated on

Entrevista a Josep Morell, director de l’Escola Pinyana

La revolució tecnològica està colpejant tots els aspectes de la societat, i l’educació no n’és una excepció. Internet i els nous mitjans de comunicació obren un ventall infinit d’oportunitats, però cal saber-les explotar. Per això, estudis al voltant de la docència que utilitza innovadores eines i també la formació sobre fer servir correctament aquests instruments ja ocupa les agendes d’acadèmics i educadors. Parlem amb el director de l’Escola Pinyana d’Alfarràs sobre l’ús de les TIC a les aules: Josep Morell.