Retrat

Del rock de la Tina al soul de l’Amy

Posted on Updated on

Sovint m’he preguntat qui canta a les orquestres de festa major. Em refereixo a aquestes prototípiques anunciades abans de la gran actuació en cartells exageradament virolats on apareixen tots els instrumentistes amb un somriure d’orella a orella. A tots se’ls veu polidament encamisats i afaitats, com els agrada al públic a qui fan ballar, i les intèrprets femenines apareixen vestides amb força lluentons i volants que es mouen amb boleros, coples i, si la festa és ben grossa, “el chacachá del tren”. Focus de llums de colors en moviment i apel·lacions constants al públic per garantir alegria i ànim. Aquesta envejable energia és la que transmet la Irene Chaubell asseguda al menjador del seu pis, a Alcarràs. Això sí: sense focus, lluentons ni volants. Aquesta energia, i l’entusiasme per cantar només amb la humil intenció de gaudir amb el repte de clavar cada nota i amb la màgia de la melodia resultant.

Tot i que la Irene i jo només ens reconeixíem com a filles de qui ho som al poble i no havíem mantingut contacte en altres entorns, em rep molt afectuosament per explicar-me la seva experiència amb el cant. Al llarg de la conversa repetirà constantment que és una persona amb molta bogeria, que té moltíssima sort i que és molt insegura. El resultat: un recorregut en el món de la música encara incipient, en alguns punts, amb alguns obstacles i, de ben segur, amb un gran acompanyament. Incipient perquè la determinació que demostra als seus vint-i-nou anys en relació al cant deixa intuir que continuarà donant passes disperses, insegures i atrevides per seguir interpretant. Amb bona companyia perquè en tot moment, tret d’algun punt en què deixem de parlar mentre silencia el mòbil amb què la reclamen, parla d’un amic que la va animar a fer tal cosa o unir-se a tal projecte.

De l’Acudit a Veus.kat

Més enllà de fer-ho de manera informal, en privat amb la família i els companys de colla, la Irene va començar a cantar amb més projecció pública quan tenia 14 anys i es va incorporar al grup de teatre l’Acudit d’Alfarràs. Justament aquell any la companyia havia apostat per preparar el seu primer musical, Annie. Fins aleshores, mai li havien dit si la seva manera de cantar “era guai o no guai”, però devia de ser-ho perquè dos anys després i per recomanació d’un espectador que va quedar-ne impressionat, va presentar-se a una audició sense massa confiança i, en contra de les seves expectatives, la van contractar en una orquestra. Passaria per tres grups més, amb repertoris per a totes les edats, fins arribar a l’actual: Contraband.

A més a més, l’any 2012, es va presentar a Veus.kat, un cor musical de Lleida on canta gospel i que va suposar un punt d’inflexió. “Anar a l’Auditori era lo más. Entenia que allà només hi ha gent a qui li encanta tocar, cantar, la música… gent entregada a tot el que a mi m’agrada”. Va ser per presentar-se a la proba per entrar a aquest conjunt quan va començar classes de cant, una rutina que va adoptar només en aquella ocasió i que ha tornat a recuperar actualment. “Tothom estava superpreparat o estava treballant per entrar-hi, i jo no tenia estudis musicals, ni havia fet solfeig… Ho sentia molt molt gran, superapoteòsic”.

IMG_20160212_204419

Des d’aleshores, s’hi ha guanyat un lloc destacat, i l’anomenen la Tina Turner de Lleida. La rebel·lia, la inquietud i la potència que comparteixen amb la cantant també es desplegarien en altres aspectes de la seva vida. A l’explicar-me la seva experiència acadèmica i laboral fora del cant, parla… “en fin… d’històries”. Va deixar l’ESO i va marxar a Barcelona a fer art dramàtic, però li “van dir que no valia”. Em confessa que, de vegades, ha pensat que es devia a que no encaixava amb l’aspecte físic que se cerca majoritàriament el món de l’espectacle. Això sí, a Barcelona, hi va fer “les mil i unes” i després va passar dos anys treballant al restaurant familiar i va acabar en horari nocturn la secundària i el batxillerat humanístic amb l’objectiu d’estudiar magisteri. Va cursar dos anys i mig de la llicenciatura però, al fer classes durant un estiu en una guarderia a vint nens d’entre dos i dotze anys, es va adonar que allò no era lo seu. “Ensenyar a adults, d’acord, però a nens, no, que estan esbojarrats i fan por.” També va voler estudiar cant i va ser acceptada a l’escola d’adults de l’Auditori de Lleida, però just aleshores va decidir posar-se al cap del restaurant familiar tota sola. Finalment, el va traspassar i avui en dia treballa en una empresa amb seu a Torrefarrera i pot dedicar els caps de setmana a cantar. “Intento organitzar-me pensant que tinc temps disponible per assajar.” “Estic ficada en el que m’agrada al cent per cent, envoltada de grans músics i [fent gala de la sort de la qual parlava] sempre he tingut alguna oportunitat i gent superdisposada a bolcar-se en mi.”

D’inseguretats i sumials

Diu que li agradaria estudiar alguna cosa més ara que s’ha desempallegat de tot el que la lligava, com el grau en sociologia, “perquè li agraden molt les relacions socials”. Per ara, però, està concentrada en aprendre a tocar la guitarra, perquè és un molt bon acompanyament per a la veu. I també en improvisar amb la pintura, perquè ha d’acabar un parell de quadres que té recolzats al terra del menjador i que, com tots els que adornen la sala, ben colorits, són creació seva. I també, en la fotografia, perquè ara amb els mòbils pots fer mil meravelles. I també, fins i tot, en l’escriptura, perquè la utilitza de manera terapèutica. M’explica que bolca tot allò que sent en textos o melodies força sovint, fins al punt que s’ha plantejat endegar un bloc a Internet per compartir els seus pensaments sobre el dia a dia. Té molt clar que el primer post seria sobre les relacions entre pares i fills i el dedicaria a intentar fer notar que malgrat el rol que els atribuïm permanentment els pares també són persones amb els seus problemes i les seves experiències.

Veient tantes provatures i aspiracions, li comento que, per definir-se com una persona insegura, impressiona la quantitat de projectes i objectius als quals s’ha anat dedicant al llarg dels anys, sent la música l’única gran constant que detecto. Afortunadament, com cantava Freddy Mercury, el show sempre ha de continuar. “Com t’he dit al començament: estic molt boja. De vegades faig les coses per impuls però també m’ha costat molt fer certes passes! Sóc insegura però intento tirar endavant i fer el que m’agrada. Si ho faig malament ja m’ho diran o ja me n’adonaré!” Així ho va fer quan va presentar-se al càsting del concurs La Voz: la van seleccionar per fer les proves a Madrid però el sumial que va prendre per calmar els nervis al tren van fer-li perdre l’explosivitat que la caracteritza sobre les taules. No va obtenir el resultat que esperava tot i que va cantar una peça de la seva gran referent: Valerie, d’Amy Winehouse.

A més de la diva britànica del soul li encanten l’Aretha Franklin i altres clàssics del rock o el pop, com la Tina, tan canyera. Com ella, sobre l’escenari la Irene és molt trempada, però poc a poc, els gustos van canviant. Ara prefereix soulejar, anar més tranquil·la. Cal combinar estones de tot, com feia la Winehouse. Tot ressaltant que “la tia feia lo que volia”, conessa que “li encanta, la torna lela, n’és superfan”. És amb qui se sent, o amb qui li agradaria sentir-se, més identificada a nivell musical quan surt a un escenari. Ho fa amb la inquietud natural que ningú pot evitar però també amb la tranquil·litat de mostrar-se tal i com és ella fent el que més li agrada. “Sé que estic fent una feina per a què t’arribi a tu”.  Una altra de les seves referents és l’Etta James. “Aquella dona era una bèstia. At last [per fi] també m’encanta, me torna lela”. At last la música sona. Us presento a la Irene:

Don Justo

Posted on Updated on

Unes 7 o 8 persones van acudir a la clínica Aliança. Desesperadament necessitaven trobar un substitut del doctor de capçalera que estava a punt de jubilar-se. Ell era la parella d’una infermera d’aquesta clínica, la Mari Àngels, que tenia família a Alfarràs. Havia passat només un any treballant com a metge d’urgència però, al rebre la proposta de provar la medicina rural, va apostar per modificar temporalment els seus plans de convertir-se en traumatòleg i donar-hi una oportunitat.

– Em van dir: “Yo soy el alcalde, Ramón Mangues. Venimos de Alfarràs y necesitamos un médico urgentemente. Lo tendrías que probar y verías como te gusta”. I vaig dir que sí. Em van preguntar: “I tu com et dius, noi?”. I jo: “Adnan Tahan”. “Com?”. I jo: “Sí, Ad-nan Ta-han”. “Ui… i això què vol dir?”. “Justo”. En fin… y esto, que parecía que sería una prueba de dos meses, duró 37 años.

D’Alep a Alfarràs

Va ser el 15 de gener de 2015 quan aquesta llarga trajectòria va acabar. Tot just quan fa un any d’aquesta data, faig temps fins l’hora d’entrevistar-lo passejant pels voltants del seu pis familiar, a Lleida, quan el veig a la llunyania passejant amb la Mari Àngels, ara ja la seva dona, tendrament agafats i, com sempre que l’he vist, polidament vestits. Se’l veu un home francament feliç, i m’ho confirma un cop estem ja a casa seva davant un cafè.

Parla una barreja de català i castellà, amb un simpàtic accent que revela el seu origen estranger, de manera pausada, pacient i igual de carinyosa que quan sent jo un nena ben petita m’examinava les angines dient: “a veree, treu la llengua…”. M’explica que va néixer a Síria, a Alep, “on ara hi ha la guerra”. Quan va acabar el batxillerat, al voltant de l’any 1970, va marxar a estudiar a Saragossa, on tenia molts amics que el van acollir i que el van convèncer de que l’idioma era força fàcil d’aprendre. “De seguida he cogido confiança”, afirma, i així van passar els anys d’universitat mentre alternava estius en què tornava a Síria i d’altres en què venia a Lleida per treballar en un magatzem de fruita i estalviar . El primer lloc de feina el va trobar a Fruilar quan tenia 22 anys i, de nou, s’hi va trobar com a casa: “de verdad, quan deies que eres estranger, te portaven en cotonets. Aleshores érem poquíssims immigrants”. Quan va finalitzar els estudis, va entrar a treballar a l’Aliança fins que van acudir a buscar-lo i es va traslladar al poble al gener de 1978.

Veient com de content s’anava trobant a tot arreu, no m’estranya que em conti que, tan aviat com va començar a exercir a Alfarràs, li va encantar el poble, el tracte de la gent i adoptar el rol del metge rural. Durant els primers 15 anys, quan encara no existien els centres d’assistència primària (CAP), treballava les 24 hores del dia. Amb l’ajuda del practicant, el Sr. Ángel, atenia als pacients a les seves cases o a la consulta que va construir-se a la plaça Sant Pere, a sobre de la seva llar particular. “Allà també… bien, hemos estado bien”, assegura. Per poder fer un cap de setmana llarg, havia de combinar-s’ho amb els metges de les rodalies i, la resta de dies, estava obligat a estar localitzable contínuament. Tot i així, assegura que van ser els millors anys de la seva vida, quan, a més, van néixer els seus fills. L’organització va millorar a partir del 1990, quan va construir-se el CAP d’Almenar. La jornada aleshores va passar a ser de 8 i a 15 més algunes tardes i caps de setmana de guàrdia, que s’anaven alternant entre els diferents doctors de la zona. A Alfarràs, va passar de rebre als pacients a casa a fer-ho al sub-CAP que es va organitzar a l’actual sala d’actes de l’edifici de l’Ajuntament, on es va preparar un consultori provisional fins que es construí el centre actual el 1992.

De bombons i bombes

És sabut que la confiança, de vegades, desdibuixa els límits de la correcció. Tot i haver canviat d’habitacle i haver deixat d’atendre a les cases, la del metge de capçalera amb els seus pacients no és una relació igual de distant com la que pot establir-se en l’assistència hospitalària, on habitualment els doctors van canviant i s’estableix una barrera psicològica entre ells i els pacients. Per això, era freqüent fer-li una consulta ràpida al Justo, com se’l coneix popularment, si te’l trobaves pels passadissos del CAP o, directament, pel poble. Però no només això. Durant els més de trenta anys en què ha treballat a Alfarràs, la gent ha acudit a ell per a tot. A part de resoldre qüestions de caire mèdic, també atenia a persones que acudien a la consulta per compartir problemes familiars amb l’esperança de que pogués ajudar. Per això, inevitablement es crea un nivell d’implicació força alt al llarg del temps, arribant a conèixer les distintes situacions familiars. Això permet que, davant de determinats problemes, sàpiga si cal acudir a l’assistent social, pugui fer-ne un seguiment més exhaustiu i, en definitiva, vetlli pel benestar de la gent en diversos sentits.

L’Adnan no comenta el que, des del desconeixement, sempre he suposat que ha ser una gran dificultat per qui es dedica a l’àmbit de la salut: la satisfacció de contribuir a que una família superi un problema deu de combinar-se amb la tristor de veure aquells casos en què no han pogut fer-ho. Al llarg de la trobada, ha mostrat un caràcter pacífic i optimista, focalitzant-se en com de ben acollit s’ha sentit a tot arreu. Canvia el tarannà alegre únicament quan m’explica que la majoria dels seus germans i les seves famílies es troben a Alep, patint les conseqüències d’una guerra civil que supera les fronteres nacionals. “La família, pobrecitos… Nunca se habría imaginado uno que Síria, que era uno de los países más prósperos de Oriente Medio, se encontrase así.” Es mostra molt ben informat al descriure el conflicte que protagonitza el seu país, una problemàtica enquistada a causa dels interessos geopolítics, econòmics i militars de una llarga llista de països implicats d’arreu del món. Com a resultat, la població civil amb la qual ell manté més contacte, que es troba a la zona d’Alep dominada pel govern de Baixar al-Assad, viu sota el setge de les bombes i els trets mentre pateixen manca de subministrament elèctric o de recursos bàsics com l’aigua, que ha passat a comercialitzar-se igual que molts altres productes primaris que només es troben al mercat negre. La pregunta òbvia és per què no han intentat marxar del país, però ni disposen de la documentació necessària ni l’Adnan es pot permetre mantenir aquí, no a una o a dues persones, sinó a unes 40. “Ells estan resignats i ho comprenen. Pensen: ‘si hem de morir, morirem. Què hi podem fer?’”.

Adnan Tahan

També s’escapen del seu enteniment els eterns conflictes entre distintes doctrines o l’ús instrumental i violent que es fa de les religions, com succeeix actualment amb Daesh. Tot i que es considera poc practicant, en Justo és musulmà i pensa que les diferències entre les diverses creences són qüestions personals, davant les quals cada individu ha de reflexionar i posicionar-se amb llibertat. “Son cosas espirituales  imposibles de demostrar sobre las que no quiero discutir con gente ni de mi misma religión ni de otra. Lo que sí que tengo claro es que todos somos hijos de Dios y todas las religiones te mandan lo mismo: ser buena persona, hacer el bien, ayudar a los demás, tratar al resto como te gustaría que te tratasen a ti… Todos los caminos conducen a Roma. Yo, como musulmán, me he casado con una cristiana, mis hijos son cristianos, acompaño a mi mujer a misa y no pasa nada, sigo con mi fe”, afirma.

Malgrat el to seriós que ha adoptat la conversa, segueix pendent de que em trobi agust i m’ofereix un bombó de xocolata mentre em conta la situació de la seva família. Molt de pressa, quan passem a parlar de a què es dedica ara que ja està jubilat, recupera el somriure amigable. M’explica que està més ocupat que abans: dedica unes tres hores diàries a l’esport i ho combina amb les tasques domèstiques, la lectura, programes culturals de la televisió o tenir cura del seu nét, de tres anys. “Estoy encantado y me siento bien porque siento que he cumplido con el prójimo y además llego a esta edad con plena salud. Estoy encantado de la vida”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

3 “tips”per a “fashionistes”

Posted on Updated on

No és una fashion victim, sinó que es fa dir una fashionista. Des de ben jove ha tingut un gran interès per la moda i per anar sempre “a la última”. No. Més aviat, extremadament avançada a les tendències de cada temporada. De vegades, si fa falta, fregant la raresa. “Amb els anys m’he moderat bastant”, afirma amb els llavis pintats amb una tonalitat fúcsia. Són part de tot un conjunt detalladament planificat. Porta uns pantalons culote tan amples que es confonen amb unes faldilles llargues, estampats amb quadres de colors i combinats amb una caçadora negra de cuir. “Tenim el concepte de que moda és el que es porta quan, en realitat, és un estil i una manera de transmetre la nostra forma de ser”. Ho assegura l’Esther Mellado, propietària del comerç de roba Mamamia. Aprofitant que al seu negoci actua com a personal shopper, ens ofereix 3 consells de moda que permeten substituir la saturant onada sobre el tema dels mitjans que, any rere any durant el desembre, revelen les claus secretes “per sentir-se fantàstic aquestes festes”.

1. “Emprova-t’ho: donem per suposat que certes peces que veiem als penjadors no són per a nosaltres, però mai saps com et poden quedar.”

Durant anys, l’Esther es va dedicar a la informàtica, treballant en gestió de sistemes, servidors i dominis, projectes web i, fins i tot, amb programes de comptabilitat. Tot canvià quan la seva mare, que havia obert una botiga de roba a Alfarràs, va decidir tancar-la i ella va optar per fer-se’n càrrec. Anys després de la seva aposta, valora el canvi radical que va suposar molt positivament. “Sóc una mica anàrquica i no m’agrada que em manin”, afirma, però si bé treballar per un mateix “té el seu punt”, requereix moltes més hores de dedicació, mals de cap i responsabilitats. Al canviar la seva professió pel seu hobby, es va veure obligada a continuar formant-se de manera autodidacta en matèria de moda i estilisme, quelcom que havia fet per entreteniment des de feia anys. No obstant, va recuperar la seva experiència com a informàtica al obrir la web Chic con Hielo, un portal dedicat a la venda online dels productes que també ofereix a la botiga d’Alfarràs.

esther bn

Per això, quan explica amb entusiasme allò que fa, demostra que domina l’argot del món de la moda que avui inunda la xarxa amb bloggers i influencers. Són usuaris que publiquen tips (consells) i fotografies exhibint diferents looks i que, en els casos dels que tenen més seguidors a Internet, cobren per promocionar les peces d’algunes marques. En el seu cas, afirma que procura distanciar-se d’aquest col·lectiu aportant la màxima originalitat possible i evitant als seus clients més interessats en seguir les tendències l’haver de consultar altres pàgines web o les revistes mal anomenades femenines per obtenir bones idees.

2. “Troba’t atractiu: si a tu t’agrada el que veus i el que fas, transmetràs confiança i èxit.”

La presència a la xarxa és, per tant, només una de les estratègies que utilitza per posicionar-se en front una llista interminable de grans gegants del sector de la moda, cadenes comercials com Zara o Mango que disposen de plataformes de compra via internet i, al mateix temps, ofereixen la possibilitat de recórrer a establiments físics per fer canvis i retorns, facilitant al màxim el consum. No obstant, igual que succeeix en altres sectors comercials, com a gestora d’un petit establiment l’Esther procura oferir un tracte de gran proximitat amb el client que la distancia d’aquestes grans botigues, a les que considera grans “self-service” de roba. “Part de l’èxit que té la botiga és que els teus clients confien en tu quan necessiten alguna cosa”, explica tot afegint que el que intenta fer amb aquest assessorament és vendre estil i tendència. Per ella, el quid de la qüestió és cercar sempre la novetat, la combinació més trencadora i adequada, quelcom que pot costar més, afirma, en un poble. “A Barcelona pots portar un cascavell al nas i dos campanes a les orelles que a la gent ja no li semblarà estrany. Al poble saps que et senyalaran, pel que has de tenir una mica de confiança i perdre la vergonya, que no t’enfonsin.”

3. “Segueix el teu propi estil.”

“L’estil en la manera de vestir va una mica vinculat al caràcter: amb el temps aniràs redefinint-te però l’essència sempre és la mateixa”. En el cas de l’Esther, la innovació que cerca en la moda es transmet també en la seva participació en activitats del poble, com haver presidit l’Associació de Comerciants d’Alfarràs i col·laborar en l’organització dels esdeveniments que s’hi preparen per fomentar el sector comercial. Afirma que es tendeix a pensar que les idees que es posen en pràctica a les grans ciutats i a les grans cadenes comercials no poden funcionar en localitats petites. No obstant, l’Esther defensa i demostra que, dins d’unes limitacions evidents, es pot intentar explotar-les fent una adaptació a les circumstàncies d’un poble com Alfarràs, aprofitant totes les seves oportunitats. L’esforç també pot ser una qüestió d’estil.

La protagonista del proper retrat serà Ikram Rifiya i la peça es publicarà el diumenge 3 de gener de 2016.

Rilke, Whitman i Paquita

Posted on Updated on

– ¿A que no metes la palabra bragas en un poema sin que quede soez?

Recolza l’esquena sobre la cadira, creua les cames i alça la mirada. La veu ronca i potent de la Paquita, poeta “per vocació i per necessitat”, esdevé un xiuxiueig dolç i sensual:

– Esta pasada noche soñé contigo, amor/ supe en seguida que eras tú/ nadie que no seas tú/ deja una rosa roja en la almohada/ y rotas y esparcidas por el suelo de mi noche/  el encaje de estrellas de mis bragas.

Abaixa de nou el cap i em dirigeix un somriure astut. Amb l’esclat d’una riallada tosca i sonora, veig que torna a ser l’afable Paquita Dipego, corpulenta, de cara rodona i galtes rosades, que m’ha obert la porta amb texans, jersei de coll alt negre i armilla verda i feixuga. Aquesta escriptora de poesia, guanyadora del premi Mujeres Poetas Internacional, em rep abans de viatjar a Itàlia per presentar la seva participació en la col·lecció Carmina in Media Res, un recull de poemes d’autors contemporanis d’arreu del món. Darrerament, també ha visitat Madrid per representar al col·lectiu de poetes espanyols La Lobera a la Marató de la ONCE. No li fa molta il·lusió tota aquesta “parafernàlia”. Afirma que la poesia es fa en solitari. Ella la practica amagada en un entorn rural, entre els tres-cents veïns d’Andaní (Lleida), en una casa humil i acollidora amb sostres baixos i mobles envellits que pertanyia als seus pares. Em reserva unes hores de la seva rutina, que comença invariablement a les 6 del matí. Fa un passeig fins el seu hort amb el gos i la resta del temps, llegeix. Cada dia escriu, unes vegades com a catarsi, altres per compartir sentiments o per jugar amb les paraules. Alguns d’aquests jocs els ha publicat a la seva primera antologia: Noches Nómadas. El va estar preparant durant tres anys, però recollirà només una petita part de tot el que ha escrit:

– Recordo escriure el meu primer poema als 9 anys, estant esperant la tanda de l’oculista. Però la vida te porta on te porta, i m’he dedicat a sectors que no tenen res a veure. Per necessitat escric des del 2009, quan va morir la meva mare. Ja feia temps que estava de baixa per una depressió, vivia a Montblanc, em vaig divorciar… Es va produir un cataclisme al meu interior i vaig decidir deixar-ho tot i entregar la meva vida a la poesia i a la literatura.

 On t’havia portat la vida abans?

– Era crèdit mànager en una multinacional. Vaig estudiar, ja de gran, empresarials.

  I de poesia n’has estudiat algun cop?

– El que t’ensenyen a la carrera en algunes assignatures. Sóc autodidacta i he tingut una ensenyança impagable amb mestres fonamentals, com Domingo F. Faíle. Ell va depurar la meva lectura. Quan era petita llegia tot el que m’arribava a les mans. Els meus pares no tenien una erudició: ell era xofer i ma mare treballava a la fàbrica. Vaig tenir sort de tenir un professor que me va inculcar la passió per la lectura. I tot va començar aquí, tot i que la poesia que ens transmetien llavors no era massa atractiva. De tant en tant ens filtraven a Machado.

 Sense dubtar-ho, afirma que de Machado destacaria Retrato i n’escoltem la versió cantada per Joan Manuel Serrat, que li agradaria que posessin en el seu enterrament. -Fantasies que tinc-. Atenta a cada una de les paraules, no presta atenció al cigarret que es consumeix entre els seus dits. Només tanca els ulls i recita el versos, assentint mentre comprova que el cantautor no s’equivoca en cap síl·laba i recalca la genialitat de diferents fragments. A l’acabar la catarsi, somriu i m’ensenya el braç esborronat:

– Mare meva! Me quito el sombrero siete veces. La millor crítica és la pell. La poesia t’ha de donar calfreds, t’ha d’emocionar, t’ha de fer vibrar i t’ha de fer viure un cataclisme per dins. Sinó no és poesia, és ajuntar paraules.

 I com aconsegueixes no només ajuntar paraules?

– La poesia no s’explica: són impulsos. De vegades estic dormint o al bany i me ve un vers que he d’escriure, que ja tinc fet al cap. Tot poema que no es fa amb 10 minuts no és un poema. El pots retocar, mirar les mètriques, les assonàncies… però s’ha d’escriure en un impuls. Bécquer deia “cuando siento, no escribo”, jo tinc un poema que diu “cuando siento, sí escribo”.

 Per què et surten aquests impulsos: experiències, inspiració…?

– No sempre parles de les teves experiències. Ja m’agradaria que molts poemes eròtics m’haguessin passat, però la imaginació conta molt. Escric sobre el que m’han contat, el que sento… Com deia Elvira Daudet, el poeta va amb el cor a la mà pel carrer. “Para el poeta todo son heridas”. Tot ho veus des d’una altra perspectiva: un home demanant caritat, un gos abandonat… La teva sensibilitat igual és més receptiva que la d’un altre. També deia que “sin contar con el otro, un poema no vale nada”, i és veritat: quan has fet un poema, ja no és teu, és del lector i de la seva interpretació.

  Doncs d’entre els meus versos de Noches Nómadas em va agradar el que feia: “el ritmo de un poema puede canviar las cosas”.

– En un dia poden passar moltes coses amb la poesia. Jo tinc un poema que acaba: “estreno como nueva la mañana, y en el día de hoy, en su transcurso, cúmplanse mil destinos a su antojo”. Estic cansada de projectar. He portat una vida de molt estrès, metòdica i ordenada. Ara m’agrada que passi el que tingui passar. D’aquí una estona agafaré el Bubu –assenyala el gos que s’ha acomodat entre les meves cames-, me’n aniré a l’horta i a la tarda no sé què passarà. “Hoy he visto violetas en mi huerto, juro que ayer no estaban, corrí a escribirlo para que no me olvidase del surco de la primavera”. La vida és el fet d’estar en pau amb tu mateix.

 En aquest poema no sembles estar en pau: “Sólo quiero que sepas que estoy rota de ti, que supiste partirme”. Et dirigies a algú en concret?

– Sí. Amb la poesia se pot dir tot. És un vehicle d’expressió igual que les cançons. Amb poesia trobaràs com un altre diu allò que no te surt, segur.  Si jo no sé com dir alguna cosa sempre tinc aliats: Neruda, Benedetti, Brines, Gil de Biedma, Francisco Ribes…

 Veig que et deixes influir per molts autors.

– Sí, sóc molt promiscua. M’encanta, Celaya, Cernuda… I un amor: Oh Capitán, mi Capitán”, Walt Whitman. El problema que tinc són les traduccions, molt complicades. L’altre dia vaig llançar Las flores del mal de Baudelaire per la traducció. M’encantaria saber anglès perfectament per llegir a Shakespeare en el seu idioma. O a Reiner Maria Rilke! Cartas a un poeta és el meu amulet, el porto allà on vaig, és una joia –m’acosta un exemplar amb olor de llibre vell i tot ratllat-.

Vers de Acción Poética
Vers de Acción Poética

 Has subratllat: la vida y el arte es solo una manera de vivir.

– La vida i l’art no són coses separades. Ahir vaig penjar un poema a Internet, i Elvira Daudet va comentar: “¿será la poesia algo más que un sueño?” I jo li vaig contestar: “yo diría que la poesía es solamente un sueño, Elvira, del que algunos no podremos nunca despertar.” Estàs posat i vius dins d’aquest rol. A la portada del meu Facebook tinc un vers que vaig pintar en una teula: “Todo está de tu parte, aquí, ahora… atrévete a que tus sueños sean grandes para no perderlos de vista”. Si no tenim un somni al cap malament.

  I el teu somni quin és?

– Trobar-me dins de la poesia, que és una recerca imparable de mi mateixa. M’agradaria viciar, contaminar a la gent de poesia. Quan algú s’hi enganxa, no pot parar de llegir, és una droga que omple moltíssim. La satisfacció més gran me l’han donat persones que m’han dit: he començat a llegir els teus poemes i m’he enganxat a la poesia. No es pot fer estimar la poesia ensenyant Góngora i Quevedo a l’escola, perquè enlloc d’inculcar aquest vici, l’allunyen.

 S’allunya també ella cap a la porta de la saleta, d’on ve un cop. Es el Diógenes, un gat amb que “només parla en castellà”, i que rondina entre les cames de la Paquita, que s’asseu de nou davant la tauleta. L’ha anat omplint amb la pila de llibres de Whitman, Rilke, Gil de Biedma, Machado i d’altres obres signades pels mateixos autors, amics i coneguts de Paquita, com Katy Parra o Ángel González.

– Ara estic rellegint Un mundo feliz, el llibre preferit de Fabián Estapé.

 Torna a buscar al santuari de llibres d’on ha tret la seva col·lecció d’obres d’art i em mostra un dossier amb retalls de diaris, cartes i fotografies sobre l’economista català, amb qui va mantenir una gran amistat. M’ensenya també l’autògraf que li va signar un dia a la terrassa de casa seva mentre bevien una copa de cava: “Per la dona més misteriosa”.

– Algun dia et donaré una exclusiva, una cosa que encara no sap ningú, però encara no és el moment.

 Recelosa d’un secret que no vol desvetllar, torna a guardar tendrament la carpeta plena de records.

– He tingut la sort de conèixer gent que m’ha aportat moltíssim. Si no és així, m’avorreixo. Hi ha gent que m’ofereix anar a fer el cafè, però no parlem de res i no vull conversacions insulses perquè me falten moltes hores per aprendre i llegir tot el que vull. No és per menysprear a ningú, però tinc una vida pròpia molt intensa.

 I t’hi trobes bé en un entorn que sembla tan allunyat del món de la poesia?

– Des d’aquesta habitacioneta ahir, per exemple, estava parlant amb un filòleg portuguès. Però em fot que me va dir que s’ha enamorat. Però no s’enamoren de tu, si no de la teva poesia. Jo tinc un amor platònic des de fa 5 anys. Diu que escriu poesia per la meva poesia, però estic segura que si ens coneguéssim no sortiria la convivència. Està clar que jo no puc estar amb un home qualsevol, m’ha d’aportar moltíssim. Amb persones com nosaltres, que tenim la ment i uns hàbits molt diferents, la convivència és complicada.

 Què veuen en la teva poesia que no tinguis tu?

– Una cosa és el poeta i l’altra la persona. Em quedo amb el poeta, no amb la persona. Pablo Neruda va ser un don Juan i García Lorca un envejós i un egocèntric que vapulejava a la gent. Dels poetes m’estimo més no saber sobre la seva vida, me quedo amb l’obra. Com deia Pessoa, “el poeta es un fingidor”.

 Pregunto si ella també fingeix amb la seva poesia, ansiosa de saber si amaga alguna cosa més en aquest món interior tan intens, a més d’amors platònics i una passió tan gran per la literatura que la va fer abandonar la seva vida anterior. Serena, afirma: – la meva poesia me coneix a mi, però jo no conec la meva poesia. En faig d’existencialista, romàntica… de tota classe.-  M’enduc a casa Coma idílico de Katy Parra, esperant viciar-me a aquesta droga que tan enriqueix la Paquita. No m’arriscaré a no tornar-li:

– Jo si vols te’l deixo, només te demano que me’l tornis, perquè els meus llibres són les meves joies. “Hay dos tipos de gilipollas: los que prestan un libro y los que lo devuelven. Yo he cumplido la primera, así que por tu bien, te pido que cumplas la segunda regla”.