Entrevista

Va! Pedala

Posted on Updated on

Avui serà fàcil… Però tinc la cama adolorida.  Igual no ho es tant de fàcil… Para! No et ratllis ara. Pedaleja!

Deixar de fumar pot ser una molt bona decisió amb conseqüències inesperades. Quan en Jordi tenia trenta anys va abandonar el tabac i es va convertir aleshores en un gran aficionat del ciclisme. Com a resultat, la seva filla, la Maria Banlles, va començar a pedalejar gairebé abans de saber caminar. Als dos anys en va aprendre i, als quatre, va començar a competir en curses a Lleida i rodalies. Ara, amb 16 i malgrat la seva serietat, no pot reprimir un tímid somriure d’orgull i satisfacció al dir-ho.

Vinga! Començo bé. I si redueixo una mica? Arribaré a la corba final cansada?… Pedalejo.

Donat que sempre ha estat en bona forma, mai ha hagut de portar una dieta especial per dedicar-se al ciclisme, només vigilar amb els dolços i els greixos durant els campionats. Per això, davant una coca-cola, la Maria m’explica relaxadament que durant molts anys va formar part de la categoria infantil de la Federació Catalana de Ciclisme de Lleida i va competir en diferents llocs propers a Alfarràs, dins la província. Fa només tres anys, però, va saltar a la categoria de cadet i va començar a córrer en un velòdrom. Ja en el seu primer dia, l’entrenador va detectar que no li costava gens destacar entre la resta i, havent fet molta més pràctica, aconsegueix poder dir convençuda que en la prova de velocitat sempre queda la primera. Consisteix en donar una sola volta al circuit tancat en el mínim de temps possible i, evidentment, per davant dels altres. En canvi, va iniciar-se més discretament en la modalitat de fondo, on recorres 40 voltes al circuit i on el que conta és l’últim esprint.

IMG_20160320_120204

Per ser competitiva però, li recomanen que entreni dues hores diàries durant tota la setmana, i ho segueix amb força rigor: només descansa un dia. Inevitablement, això repercuteix en els seus estudis, i si bé va fer una petita punxada en el segon trimestre al tenir poc temps disponible, sap que ho pot recuperar. Si tot va bé, l’any vinent gaudirà d’una beca per cursar el batxillerat a l’Institut Abat Oliva de Ripoll, un centre inclòs en el programa d’alt rendiment esportiu del Consell Català de l‘Esport. Això li permetrà convalidar educació física i dues assignatures més per poder compaginar l’activitat física amb l’acadèmica ja que, si no, no es pot fer tot. Quan acabi els dos cursos que hi estudiarà, hi haurà la possibilitat per als guardonats a nivell espanyol en ciclisme de rebre una nova beca per continuar els estudis. Però val més no obsessionar-s’hi. Per ara sap que possiblement voldrà fer INEF i fisioteràpia, que és el que li agrada.

Bé, la resta de l’equip va bé. Anem ben coordinades. Pedaleja una mica més!

A més de la repercussió que té dedicar tant esforç al ciclisme sobre la vida acadèmica, també incideix sobre la relació amb les amistats, ja que es redueix el temps que se’ls pot dedicar. Però, per altra banda, la Maria afirma que les noves coneixences que ha fet a la federació, amb qui ha visitat diversos llocs de Catalunya i, en alguna ocasió, també d’Espanya en ocasió de les competicions, són un al·licient fonamental. Dedueixo per les seves referències constants al temps que hi dedica i a les preocupacions de la seva mare pels estudis i del seu pare per animar-la, que el recolzament familiar és un altre pilar del seu èxit.

Segueix pedalejant. No facis cas del cansament que queda poc… Pedaleja. Pedaleja!  

Sempre he pensat que transcriure el pensament d’una persona ha de resultar en frases inconnexes i oracions interrompudes per les idees que, de sobte i sense remei, envaeixen la nostra ment. Quan estàs al tret de sortida d’una carrera, igual que quan et poses davant d’un paper en blanc per escriure, pateixes per no saber reaccionar, per obtenir un mal resultat i no donar el millor de tu. Per això, les frases de motivació que et dirigeixes a tu mateix lluiten amb les inseguretats i la por al fracàs que, en major o menor mesura, tothom comparteix. La Maria admet haver plorat de ràbia per alguna eliminació al velòdrom i, de ben segur, hi ha hagut altres disgustos similars. A la recta final, però, tot ho oblida i pedaleja, imagino, igual que s’escriu, de manera impulsiva i amb tota la teva concentració. Finalment, com a resultat dels seus esprints, ha guanyat 4 campionats de Catalunya de Velòdrom i la medalla de plata i bronze al campionat de ciclisme d’Espanya a Madrid. Ben recentment, a més, ha guanyat al Campionat d’Espanya de Pista la medalla d’Or en la prova de 500m i les de plata en les modalitats de velocitat i de velocitat per equips. Finalment, aquest mateix estiu ha guanyat també l’or en la prova de contrarellotge per equips al campionat d’Espanya de carretera. Cal destacar que, en les primeres competicions a nivell nacional on va participar, en un primer moment, pensava “fer el paperot i marxar”.

Ja ha acabat la cursa, a per la següent.

Anuncis

Del rock de la Tina al soul de l’Amy

Posted on Updated on

Sovint m’he preguntat qui canta a les orquestres de festa major. Em refereixo a aquestes prototípiques anunciades abans de la gran actuació en cartells exageradament virolats on apareixen tots els instrumentistes amb un somriure d’orella a orella. A tots se’ls veu polidament encamisats i afaitats, com els agrada al públic a qui fan ballar, i les intèrprets femenines apareixen vestides amb força lluentons i volants que es mouen amb boleros, coples i, si la festa és ben grossa, “el chacachá del tren”. Focus de llums de colors en moviment i apel·lacions constants al públic per garantir alegria i ànim. Aquesta envejable energia és la que transmet la Irene Chaubell asseguda al menjador del seu pis, a Alcarràs. Això sí: sense focus, lluentons ni volants. Aquesta energia, i l’entusiasme per cantar només amb la humil intenció de gaudir amb el repte de clavar cada nota i amb la màgia de la melodia resultant.

Tot i que la Irene i jo només ens reconeixíem com a filles de qui ho som al poble i no havíem mantingut contacte en altres entorns, em rep molt afectuosament per explicar-me la seva experiència amb el cant. Al llarg de la conversa repetirà constantment que és una persona amb molta bogeria, que té moltíssima sort i que és molt insegura. El resultat: un recorregut en el món de la música encara incipient, en alguns punts, amb alguns obstacles i, de ben segur, amb un gran acompanyament. Incipient perquè la determinació que demostra als seus vint-i-nou anys en relació al cant deixa intuir que continuarà donant passes disperses, insegures i atrevides per seguir interpretant. Amb bona companyia perquè en tot moment, tret d’algun punt en què deixem de parlar mentre silencia el mòbil amb què la reclamen, parla d’un amic que la va animar a fer tal cosa o unir-se a tal projecte.

De l’Acudit a Veus.kat

Més enllà de fer-ho de manera informal, en privat amb la família i els companys de colla, la Irene va començar a cantar amb més projecció pública quan tenia 14 anys i es va incorporar al grup de teatre l’Acudit d’Alfarràs. Justament aquell any la companyia havia apostat per preparar el seu primer musical, Annie. Fins aleshores, mai li havien dit si la seva manera de cantar “era guai o no guai”, però devia de ser-ho perquè dos anys després i per recomanació d’un espectador que va quedar-ne impressionat, va presentar-se a una audició sense massa confiança i, en contra de les seves expectatives, la van contractar en una orquestra. Passaria per tres grups més, amb repertoris per a totes les edats, fins arribar a l’actual: Contraband.

A més a més, l’any 2012, es va presentar a Veus.kat, un cor musical de Lleida on canta gospel i que va suposar un punt d’inflexió. “Anar a l’Auditori era lo más. Entenia que allà només hi ha gent a qui li encanta tocar, cantar, la música… gent entregada a tot el que a mi m’agrada”. Va ser per presentar-se a la proba per entrar a aquest conjunt quan va començar classes de cant, una rutina que va adoptar només en aquella ocasió i que ha tornat a recuperar actualment. “Tothom estava superpreparat o estava treballant per entrar-hi, i jo no tenia estudis musicals, ni havia fet solfeig… Ho sentia molt molt gran, superapoteòsic”.

IMG_20160212_204419

Des d’aleshores, s’hi ha guanyat un lloc destacat, i l’anomenen la Tina Turner de Lleida. La rebel·lia, la inquietud i la potència que comparteixen amb la cantant també es desplegarien en altres aspectes de la seva vida. A l’explicar-me la seva experiència acadèmica i laboral fora del cant, parla… “en fin… d’històries”. Va deixar l’ESO i va marxar a Barcelona a fer art dramàtic, però li “van dir que no valia”. Em confessa que, de vegades, ha pensat que es devia a que no encaixava amb l’aspecte físic que se cerca majoritàriament el món de l’espectacle. Això sí, a Barcelona, hi va fer “les mil i unes” i després va passar dos anys treballant al restaurant familiar i va acabar en horari nocturn la secundària i el batxillerat humanístic amb l’objectiu d’estudiar magisteri. Va cursar dos anys i mig de la llicenciatura però, al fer classes durant un estiu en una guarderia a vint nens d’entre dos i dotze anys, es va adonar que allò no era lo seu. “Ensenyar a adults, d’acord, però a nens, no, que estan esbojarrats i fan por.” També va voler estudiar cant i va ser acceptada a l’escola d’adults de l’Auditori de Lleida, però just aleshores va decidir posar-se al cap del restaurant familiar tota sola. Finalment, el va traspassar i avui en dia treballa en una empresa amb seu a Torrefarrera i pot dedicar els caps de setmana a cantar. “Intento organitzar-me pensant que tinc temps disponible per assajar.” “Estic ficada en el que m’agrada al cent per cent, envoltada de grans músics i [fent gala de la sort de la qual parlava] sempre he tingut alguna oportunitat i gent superdisposada a bolcar-se en mi.”

D’inseguretats i sumials

Diu que li agradaria estudiar alguna cosa més ara que s’ha desempallegat de tot el que la lligava, com el grau en sociologia, “perquè li agraden molt les relacions socials”. Per ara, però, està concentrada en aprendre a tocar la guitarra, perquè és un molt bon acompanyament per a la veu. I també en improvisar amb la pintura, perquè ha d’acabar un parell de quadres que té recolzats al terra del menjador i que, com tots els que adornen la sala, ben colorits, són creació seva. I també, en la fotografia, perquè ara amb els mòbils pots fer mil meravelles. I també, fins i tot, en l’escriptura, perquè la utilitza de manera terapèutica. M’explica que bolca tot allò que sent en textos o melodies força sovint, fins al punt que s’ha plantejat endegar un bloc a Internet per compartir els seus pensaments sobre el dia a dia. Té molt clar que el primer post seria sobre les relacions entre pares i fills i el dedicaria a intentar fer notar que malgrat el rol que els atribuïm permanentment els pares també són persones amb els seus problemes i les seves experiències.

Veient tantes provatures i aspiracions, li comento que, per definir-se com una persona insegura, impressiona la quantitat de projectes i objectius als quals s’ha anat dedicant al llarg dels anys, sent la música l’única gran constant que detecto. Afortunadament, com cantava Freddy Mercury, el show sempre ha de continuar. “Com t’he dit al començament: estic molt boja. De vegades faig les coses per impuls però també m’ha costat molt fer certes passes! Sóc insegura però intento tirar endavant i fer el que m’agrada. Si ho faig malament ja m’ho diran o ja me n’adonaré!” Així ho va fer quan va presentar-se al càsting del concurs La Voz: la van seleccionar per fer les proves a Madrid però el sumial que va prendre per calmar els nervis al tren van fer-li perdre l’explosivitat que la caracteritza sobre les taules. No va obtenir el resultat que esperava tot i que va cantar una peça de la seva gran referent: Valerie, d’Amy Winehouse.

A més de la diva britànica del soul li encanten l’Aretha Franklin i altres clàssics del rock o el pop, com la Tina, tan canyera. Com ella, sobre l’escenari la Irene és molt trempada, però poc a poc, els gustos van canviant. Ara prefereix soulejar, anar més tranquil·la. Cal combinar estones de tot, com feia la Winehouse. Tot ressaltant que “la tia feia lo que volia”, conessa que “li encanta, la torna lela, n’és superfan”. És amb qui se sent, o amb qui li agradaria sentir-se, més identificada a nivell musical quan surt a un escenari. Ho fa amb la inquietud natural que ningú pot evitar però també amb la tranquil·litat de mostrar-se tal i com és ella fent el que més li agrada. “Sé que estic fent una feina per a què t’arribi a tu”.  Una altra de les seves referents és l’Etta James. “Aquella dona era una bèstia. At last [per fi] també m’encanta, me torna lela”. At last la música sona. Us presento a la Irene:

3 “tips”per a “fashionistes”

Posted on Updated on

No és una fashion victim, sinó que es fa dir una fashionista. Des de ben jove ha tingut un gran interès per la moda i per anar sempre “a la última”. No. Més aviat, extremadament avançada a les tendències de cada temporada. De vegades, si fa falta, fregant la raresa. “Amb els anys m’he moderat bastant”, afirma amb els llavis pintats amb una tonalitat fúcsia. Són part de tot un conjunt detalladament planificat. Porta uns pantalons culote tan amples que es confonen amb unes faldilles llargues, estampats amb quadres de colors i combinats amb una caçadora negra de cuir. “Tenim el concepte de que moda és el que es porta quan, en realitat, és un estil i una manera de transmetre la nostra forma de ser”. Ho assegura l’Esther Mellado, propietària del comerç de roba Mamamia. Aprofitant que al seu negoci actua com a personal shopper, ens ofereix 3 consells de moda que permeten substituir la saturant onada sobre el tema dels mitjans que, any rere any durant el desembre, revelen les claus secretes “per sentir-se fantàstic aquestes festes”.

1. “Emprova-t’ho: donem per suposat que certes peces que veiem als penjadors no són per a nosaltres, però mai saps com et poden quedar.”

Durant anys, l’Esther es va dedicar a la informàtica, treballant en gestió de sistemes, servidors i dominis, projectes web i, fins i tot, amb programes de comptabilitat. Tot canvià quan la seva mare, que havia obert una botiga de roba a Alfarràs, va decidir tancar-la i ella va optar per fer-se’n càrrec. Anys després de la seva aposta, valora el canvi radical que va suposar molt positivament. “Sóc una mica anàrquica i no m’agrada que em manin”, afirma, però si bé treballar per un mateix “té el seu punt”, requereix moltes més hores de dedicació, mals de cap i responsabilitats. Al canviar la seva professió pel seu hobby, es va veure obligada a continuar formant-se de manera autodidacta en matèria de moda i estilisme, quelcom que havia fet per entreteniment des de feia anys. No obstant, va recuperar la seva experiència com a informàtica al obrir la web Chic con Hielo, un portal dedicat a la venda online dels productes que també ofereix a la botiga d’Alfarràs.

esther bn

Per això, quan explica amb entusiasme allò que fa, demostra que domina l’argot del món de la moda que avui inunda la xarxa amb bloggers i influencers. Són usuaris que publiquen tips (consells) i fotografies exhibint diferents looks i que, en els casos dels que tenen més seguidors a Internet, cobren per promocionar les peces d’algunes marques. En el seu cas, afirma que procura distanciar-se d’aquest col·lectiu aportant la màxima originalitat possible i evitant als seus clients més interessats en seguir les tendències l’haver de consultar altres pàgines web o les revistes mal anomenades femenines per obtenir bones idees.

2. “Troba’t atractiu: si a tu t’agrada el que veus i el que fas, transmetràs confiança i èxit.”

La presència a la xarxa és, per tant, només una de les estratègies que utilitza per posicionar-se en front una llista interminable de grans gegants del sector de la moda, cadenes comercials com Zara o Mango que disposen de plataformes de compra via internet i, al mateix temps, ofereixen la possibilitat de recórrer a establiments físics per fer canvis i retorns, facilitant al màxim el consum. No obstant, igual que succeeix en altres sectors comercials, com a gestora d’un petit establiment l’Esther procura oferir un tracte de gran proximitat amb el client que la distancia d’aquestes grans botigues, a les que considera grans “self-service” de roba. “Part de l’èxit que té la botiga és que els teus clients confien en tu quan necessiten alguna cosa”, explica tot afegint que el que intenta fer amb aquest assessorament és vendre estil i tendència. Per ella, el quid de la qüestió és cercar sempre la novetat, la combinació més trencadora i adequada, quelcom que pot costar més, afirma, en un poble. “A Barcelona pots portar un cascavell al nas i dos campanes a les orelles que a la gent ja no li semblarà estrany. Al poble saps que et senyalaran, pel que has de tenir una mica de confiança i perdre la vergonya, que no t’enfonsin.”

3. “Segueix el teu propi estil.”

“L’estil en la manera de vestir va una mica vinculat al caràcter: amb el temps aniràs redefinint-te però l’essència sempre és la mateixa”. En el cas de l’Esther, la innovació que cerca en la moda es transmet també en la seva participació en activitats del poble, com haver presidit l’Associació de Comerciants d’Alfarràs i col·laborar en l’organització dels esdeveniments que s’hi preparen per fomentar el sector comercial. Afirma que es tendeix a pensar que les idees que es posen en pràctica a les grans ciutats i a les grans cadenes comercials no poden funcionar en localitats petites. No obstant, l’Esther defensa i demostra que, dins d’unes limitacions evidents, es pot intentar explotar-les fent una adaptació a les circumstàncies d’un poble com Alfarràs, aprofitant totes les seves oportunitats. L’esforç també pot ser una qüestió d’estil.

La protagonista del proper retrat serà Ikram Rifiya i la peça es publicarà el diumenge 3 de gener de 2016.

Platja, quarter i Vaticà

Posted on

Casaques militars a la vora del mar. Més de seixanta se’n reuneixen a la platja una nit, havent-se escapat en silenci del quarter. Entre les cares cansades assegudes en rotllana n’imagino una de familiar, rejovenida però amb el mateix somriure afable que conec. Veient el desànim del seus companys, que només feien que obeir ordres i sentir parlar de guerra, se li havia acudit “una trastada d’aquestes que no fan mal a ningú, que fa tot lo jovent”. Al ser descobert per un alferes, ell haurà de donar la cara pel grup, pel que el veig acostant-se amb la serenitat que el caracteritza i dient: “Mire usted alférez: de aquí no puede salir nada malo. Nos hemos reunido porque creemos en Dios y queremos rezar el Rosario. Está usted invitado a venir cuando quiera”.

M’ho explica amb cara trapella Joan Bisart Álava, ara ja amb 83 anys. Movent-me avui entre els joves de 20, no puc imaginar a quants d’aquells nois fastiguejats i cansats del servei militar la fe i la il·lusió de la pregària els va empènyer a escapar-se cap a la platja. Però a aquell jove Joan, actualment mossèn d’Alfarràs, ja l’empenyia la vocació del sacerdoci.

Entre Barcelona, Tetuan i Alfarràs

Des del despatxet que té a sota de casa, em trasllada a un Alfarràs força diferent, en el que els carrers anaven rebent pragmàticament el nom dels comerços que s’hi trobaven. A l’actual carrer del Forn, els seus pares hi van obrir la primera pastisseria del poble i després es van traslladar al carrer del Mig, on va néixer en Joan. Als 10 anys, va anar a Barcelona a continuar l’ensenyament elemental i a estudiar el Peritatge Mercantil i, més tard, va treballar a la pastisseria familiar fins que el van desplaçar prop de Tetuan a fer el servei militar, a Rincón del Medik, aleshores protectorat espanyol.

Allà va confirmar el desconeixement que hi havia del cristianisme, m’explica, i va entrar al Seminari als 22 anys per donar-lo a conèixer. Afirma que, si bé és evident que el catolicisme era una part fonamental de l’educació, es tractava d’una ensenyança teòrica que instava a les persones a batejar-se, a anar a missa i a combregar amb una sèrie de pràctiques. Però l’objectiu d’en Joan no era, ni és, que molta gent vagi a missa, sinó que qui ho faci siguin “persones com toca”, amb un comportament honrat, just, entusiasta i coherent amb el seu pensament.

Mentre m’ho exposa calmadament, el timbre interromp el breu sermó. S’afanya fins a la porta arrossegant les espardenyes de quadres apelfades per donar les claus del vell local del cinema, pertanyent a la parròquia, a un noi jove. Quan torna, m’explica que és un voluntari que ve molts caps de setmana amb un company des de Barcelona per engrescar a alguns nens en diferents animacions per entretenir-los i animar-los a estudiar. És una de les activitats en les que participa el mossèn, que si bé ja no viatja per Espanya com feia de més jove per assistir a trobades religioses, continua participant en l’organització d’un campament infantil a Senet per nens en risc d’exclusió social.

IMG_20151114_121637

Arrel la interrupció, mossèn Joan m’explica que, avui en dia, veu la joventut molt allunyada, però sap que hi ha moltes persones, com aquest voluntari i altres xavals, que s’esforcen en fer un cop de mà. Comentem que gran part de les inquietuds socials de les noves generacions es tradueixen en la militància política o en la implicació en altres moviments cívics i que hi ha una gran manca de sintonia amb l’Església. “En la joventut hi ha molta sinceritat”, afirma, que és el que de vegades manca dins la institució catòlica, de qui en pintem entre els dos un retrat força negre, desprestigiada per escàndols i aparentment embolicada en interessos polítics i econòmics. “De l’Església només es veu l’exterior. I qui s’atansa a un lloc que fa pudor?”. No obstant, en conserva una visió optimista, perquè confia que a través de les seves arrels, de l’activitat de les seves bases, “es generarà saba nova per reanimar tot l’arbre”. Considera una bona senyal, també, l’arribada del Papa Francesc, qui li sembla extraordinari i capaç de donar-hi un aire nou. Però li serà una tasca difícil: “té molt enemics perquè dins de l’Església hi ha… molts tumors, i això no és cosa d’agafar una escombra i enviar les persones a passeig, se les ha de canviar.”

Per això, li agrada llegir el que diu el pontífex i reflexionar-ho. Per fer-ho, disposa al despatx on parlem de tot l’equipament necessari. Sota un gran retaule de fusta amb una imatge de Jesús pregant hi té ordinador, impressora i connexió Wi-Fi que agafa de la xarxa del local de la Banda Roig Tardà, que just a l’altre costat de paret està assajant. “L’agafo amb permís dels xavals, eh?”, s’afanya a aclarir.

“Lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria” J.V

A les prestatgeries del voltant de l’equip informàtic hi té piles de documents i alguns llibres, entre ells, una col·lecció de les obres complertes de Jacint Verdaguer, autor de la cita anterior. “Va ser un home molt humà i molt amant de la terra i de la pàtria, i a mi això també m’agrada molt”. Mossèn Joan és catalanista i està a favor de la independència, però li fa por que els governants d’aquí acabin sent com els d’Espanya. Mentre parlem d’això, agafa una carpeta que tenia entre de dos arxivadors amb les paraules Bautizos i Defunciones al llom i en treu juntament amb un somriure d’orella a orella una foto emmarcada amb la senyera on apareix al costat de Josep-Lluís Carod Rovira. Tots dos van parlar varies vegades quan en mossèn assistia al Parlament a escoltar algunes conferències i debats i, fins i tot, el polític li va regalar un llibre amb dedicatòria: “Al meu amic Joan Bisart, el meu guia espiritual: pregant Déu que ens lliuri del pecat d’Espanya!”. Me la recita de memòria i esclata en una sonora riallada. “Jo no n’estava d’acord amb tot lo seu pensament, però tenia ganes de treballar bé i això és el que a mi m’agrada.” Sí, es nota que li agrada i que l’edat no li ha tret les ganes de fer feina ni el sentit de l’humor. Per això, es prepara setmanalment els seus sermons durant una bona estona. Sinó, et fiques davant de la gent a improvisar i sempre acabes dient el mateix.

Aprofitant l’avinentesa, em comenta que seria fantàstic aprofitar l’emissora d’Alfarràs per emetre continguts durant el cap de setmana entre els habitants del poble que volguessin participar, com havia fet anys enrere amb la ràdio de Benabarre, quan era el capellà d’aquest municipi de la Franja. També em suggereix, amb entusiasme i l’entonació emfàtica que utilitza a missa, que hi ha una gran quantitat de material sobre la història d’Alfarràs que podrien convertir-se en reportatges interessantíssims. Sorgeixen diverses inquietuds i projectes futurs en la breu estona en què ha rememorat experiències passades, com aquella de la platja o l’episodi en què, també a la mili, durant les festes de la Patrona, es van organitzar per a les tropes activitats lúdiques o, com diu el mossèn, “unes tonteries… teatro, dones per allí…”. Això no anava amb ell, ni amb el que pensava ni amb la manera com creia que havia d’actuar. Per això, creant precedent pel que faria la resta de la seva vida, amb cara afable i calma, va girar cua i va marxar.

El proper retrat serà el de Esther Mellado Ganau i es publicarà el diumenge de 20 de desembre.

Rilke, Whitman i Paquita

Posted on Updated on

– ¿A que no metes la palabra bragas en un poema sin que quede soez?

Recolza l’esquena sobre la cadira, creua les cames i alça la mirada. La veu ronca i potent de la Paquita, poeta “per vocació i per necessitat”, esdevé un xiuxiueig dolç i sensual:

– Esta pasada noche soñé contigo, amor/ supe en seguida que eras tú/ nadie que no seas tú/ deja una rosa roja en la almohada/ y rotas y esparcidas por el suelo de mi noche/  el encaje de estrellas de mis bragas.

Abaixa de nou el cap i em dirigeix un somriure astut. Amb l’esclat d’una riallada tosca i sonora, veig que torna a ser l’afable Paquita Dipego, corpulenta, de cara rodona i galtes rosades, que m’ha obert la porta amb texans, jersei de coll alt negre i armilla verda i feixuga. Aquesta escriptora de poesia, guanyadora del premi Mujeres Poetas Internacional, em rep abans de viatjar a Itàlia per presentar la seva participació en la col·lecció Carmina in Media Res, un recull de poemes d’autors contemporanis d’arreu del món. Darrerament, també ha visitat Madrid per representar al col·lectiu de poetes espanyols La Lobera a la Marató de la ONCE. No li fa molta il·lusió tota aquesta “parafernàlia”. Afirma que la poesia es fa en solitari. Ella la practica amagada en un entorn rural, entre els tres-cents veïns d’Andaní (Lleida), en una casa humil i acollidora amb sostres baixos i mobles envellits que pertanyia als seus pares. Em reserva unes hores de la seva rutina, que comença invariablement a les 6 del matí. Fa un passeig fins el seu hort amb el gos i la resta del temps, llegeix. Cada dia escriu, unes vegades com a catarsi, altres per compartir sentiments o per jugar amb les paraules. Alguns d’aquests jocs els ha publicat a la seva primera antologia: Noches Nómadas. El va estar preparant durant tres anys, però recollirà només una petita part de tot el que ha escrit:

– Recordo escriure el meu primer poema als 9 anys, estant esperant la tanda de l’oculista. Però la vida te porta on te porta, i m’he dedicat a sectors que no tenen res a veure. Per necessitat escric des del 2009, quan va morir la meva mare. Ja feia temps que estava de baixa per una depressió, vivia a Montblanc, em vaig divorciar… Es va produir un cataclisme al meu interior i vaig decidir deixar-ho tot i entregar la meva vida a la poesia i a la literatura.

 On t’havia portat la vida abans?

– Era crèdit mànager en una multinacional. Vaig estudiar, ja de gran, empresarials.

  I de poesia n’has estudiat algun cop?

– El que t’ensenyen a la carrera en algunes assignatures. Sóc autodidacta i he tingut una ensenyança impagable amb mestres fonamentals, com Domingo F. Faíle. Ell va depurar la meva lectura. Quan era petita llegia tot el que m’arribava a les mans. Els meus pares no tenien una erudició: ell era xofer i ma mare treballava a la fàbrica. Vaig tenir sort de tenir un professor que me va inculcar la passió per la lectura. I tot va començar aquí, tot i que la poesia que ens transmetien llavors no era massa atractiva. De tant en tant ens filtraven a Machado.

 Sense dubtar-ho, afirma que de Machado destacaria Retrato i n’escoltem la versió cantada per Joan Manuel Serrat, que li agradaria que posessin en el seu enterrament. -Fantasies que tinc-. Atenta a cada una de les paraules, no presta atenció al cigarret que es consumeix entre els seus dits. Només tanca els ulls i recita el versos, assentint mentre comprova que el cantautor no s’equivoca en cap síl·laba i recalca la genialitat de diferents fragments. A l’acabar la catarsi, somriu i m’ensenya el braç esborronat:

– Mare meva! Me quito el sombrero siete veces. La millor crítica és la pell. La poesia t’ha de donar calfreds, t’ha d’emocionar, t’ha de fer vibrar i t’ha de fer viure un cataclisme per dins. Sinó no és poesia, és ajuntar paraules.

 I com aconsegueixes no només ajuntar paraules?

– La poesia no s’explica: són impulsos. De vegades estic dormint o al bany i me ve un vers que he d’escriure, que ja tinc fet al cap. Tot poema que no es fa amb 10 minuts no és un poema. El pots retocar, mirar les mètriques, les assonàncies… però s’ha d’escriure en un impuls. Bécquer deia “cuando siento, no escribo”, jo tinc un poema que diu “cuando siento, sí escribo”.

 Per què et surten aquests impulsos: experiències, inspiració…?

– No sempre parles de les teves experiències. Ja m’agradaria que molts poemes eròtics m’haguessin passat, però la imaginació conta molt. Escric sobre el que m’han contat, el que sento… Com deia Elvira Daudet, el poeta va amb el cor a la mà pel carrer. “Para el poeta todo son heridas”. Tot ho veus des d’una altra perspectiva: un home demanant caritat, un gos abandonat… La teva sensibilitat igual és més receptiva que la d’un altre. També deia que “sin contar con el otro, un poema no vale nada”, i és veritat: quan has fet un poema, ja no és teu, és del lector i de la seva interpretació.

  Doncs d’entre els meus versos de Noches Nómadas em va agradar el que feia: “el ritmo de un poema puede canviar las cosas”.

– En un dia poden passar moltes coses amb la poesia. Jo tinc un poema que acaba: “estreno como nueva la mañana, y en el día de hoy, en su transcurso, cúmplanse mil destinos a su antojo”. Estic cansada de projectar. He portat una vida de molt estrès, metòdica i ordenada. Ara m’agrada que passi el que tingui passar. D’aquí una estona agafaré el Bubu –assenyala el gos que s’ha acomodat entre les meves cames-, me’n aniré a l’horta i a la tarda no sé què passarà. “Hoy he visto violetas en mi huerto, juro que ayer no estaban, corrí a escribirlo para que no me olvidase del surco de la primavera”. La vida és el fet d’estar en pau amb tu mateix.

 En aquest poema no sembles estar en pau: “Sólo quiero que sepas que estoy rota de ti, que supiste partirme”. Et dirigies a algú en concret?

– Sí. Amb la poesia se pot dir tot. És un vehicle d’expressió igual que les cançons. Amb poesia trobaràs com un altre diu allò que no te surt, segur.  Si jo no sé com dir alguna cosa sempre tinc aliats: Neruda, Benedetti, Brines, Gil de Biedma, Francisco Ribes…

 Veig que et deixes influir per molts autors.

– Sí, sóc molt promiscua. M’encanta, Celaya, Cernuda… I un amor: Oh Capitán, mi Capitán”, Walt Whitman. El problema que tinc són les traduccions, molt complicades. L’altre dia vaig llançar Las flores del mal de Baudelaire per la traducció. M’encantaria saber anglès perfectament per llegir a Shakespeare en el seu idioma. O a Reiner Maria Rilke! Cartas a un poeta és el meu amulet, el porto allà on vaig, és una joia –m’acosta un exemplar amb olor de llibre vell i tot ratllat-.

Vers de Acción Poética
Vers de Acción Poética

 Has subratllat: la vida y el arte es solo una manera de vivir.

– La vida i l’art no són coses separades. Ahir vaig penjar un poema a Internet, i Elvira Daudet va comentar: “¿será la poesia algo más que un sueño?” I jo li vaig contestar: “yo diría que la poesía es solamente un sueño, Elvira, del que algunos no podremos nunca despertar.” Estàs posat i vius dins d’aquest rol. A la portada del meu Facebook tinc un vers que vaig pintar en una teula: “Todo está de tu parte, aquí, ahora… atrévete a que tus sueños sean grandes para no perderlos de vista”. Si no tenim un somni al cap malament.

  I el teu somni quin és?

– Trobar-me dins de la poesia, que és una recerca imparable de mi mateixa. M’agradaria viciar, contaminar a la gent de poesia. Quan algú s’hi enganxa, no pot parar de llegir, és una droga que omple moltíssim. La satisfacció més gran me l’han donat persones que m’han dit: he començat a llegir els teus poemes i m’he enganxat a la poesia. No es pot fer estimar la poesia ensenyant Góngora i Quevedo a l’escola, perquè enlloc d’inculcar aquest vici, l’allunyen.

 S’allunya també ella cap a la porta de la saleta, d’on ve un cop. Es el Diógenes, un gat amb que “només parla en castellà”, i que rondina entre les cames de la Paquita, que s’asseu de nou davant la tauleta. L’ha anat omplint amb la pila de llibres de Whitman, Rilke, Gil de Biedma, Machado i d’altres obres signades pels mateixos autors, amics i coneguts de Paquita, com Katy Parra o Ángel González.

– Ara estic rellegint Un mundo feliz, el llibre preferit de Fabián Estapé.

 Torna a buscar al santuari de llibres d’on ha tret la seva col·lecció d’obres d’art i em mostra un dossier amb retalls de diaris, cartes i fotografies sobre l’economista català, amb qui va mantenir una gran amistat. M’ensenya també l’autògraf que li va signar un dia a la terrassa de casa seva mentre bevien una copa de cava: “Per la dona més misteriosa”.

– Algun dia et donaré una exclusiva, una cosa que encara no sap ningú, però encara no és el moment.

 Recelosa d’un secret que no vol desvetllar, torna a guardar tendrament la carpeta plena de records.

– He tingut la sort de conèixer gent que m’ha aportat moltíssim. Si no és així, m’avorreixo. Hi ha gent que m’ofereix anar a fer el cafè, però no parlem de res i no vull conversacions insulses perquè me falten moltes hores per aprendre i llegir tot el que vull. No és per menysprear a ningú, però tinc una vida pròpia molt intensa.

 I t’hi trobes bé en un entorn que sembla tan allunyat del món de la poesia?

– Des d’aquesta habitacioneta ahir, per exemple, estava parlant amb un filòleg portuguès. Però em fot que me va dir que s’ha enamorat. Però no s’enamoren de tu, si no de la teva poesia. Jo tinc un amor platònic des de fa 5 anys. Diu que escriu poesia per la meva poesia, però estic segura que si ens coneguéssim no sortiria la convivència. Està clar que jo no puc estar amb un home qualsevol, m’ha d’aportar moltíssim. Amb persones com nosaltres, que tenim la ment i uns hàbits molt diferents, la convivència és complicada.

 Què veuen en la teva poesia que no tinguis tu?

– Una cosa és el poeta i l’altra la persona. Em quedo amb el poeta, no amb la persona. Pablo Neruda va ser un don Juan i García Lorca un envejós i un egocèntric que vapulejava a la gent. Dels poetes m’estimo més no saber sobre la seva vida, me quedo amb l’obra. Com deia Pessoa, “el poeta es un fingidor”.

 Pregunto si ella també fingeix amb la seva poesia, ansiosa de saber si amaga alguna cosa més en aquest món interior tan intens, a més d’amors platònics i una passió tan gran per la literatura que la va fer abandonar la seva vida anterior. Serena, afirma: – la meva poesia me coneix a mi, però jo no conec la meva poesia. En faig d’existencialista, romàntica… de tota classe.-  M’enduc a casa Coma idílico de Katy Parra, esperant viciar-me a aquesta droga que tan enriqueix la Paquita. No m’arriscaré a no tornar-li:

– Jo si vols te’l deixo, només te demano que me’l tornis, perquè els meus llibres són les meves joies. “Hay dos tipos de gilipollas: los que prestan un libro y los que lo devuelven. Yo he cumplido la primera, así que por tu bien, te pido que cumplas la segunda regla”.

Marina Tomàs proposa “Alternativas para situaciones dramáticas”

Posted on

Entrevista a l’escriptora de “Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto”: com ajudar a persones a travessar dificultats econòmiques dràstiques?
Titular de elpais.es (4/2/2013)
Titular de elpaís.es (4/2/2013)

Titulars com l’anterior, publicat el passat 4 de febrer a elpaís.es, fan trontollar tota confiança en una possible llum al final del túnel, aquella que s’intenta esboçar tímidament en alguns discursos polítics. Enfront l’actitud escèptica i apàtica que se’n deriva en molts ciutadans, ella opta per fer política d’una forma alternativa, allunyada de les urnes: “Si tu critiques una cosa és perque saps que n’hi ha una de millor. Has de poder donar una resposta”. Parla de forma serena i convençuda la Marina Tomàs, autora de Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto. Després de El viaje de Gonkal: utopía sobre un mundo sin dinero, aquesta veïna d’Alfarràs, que es defineix al seu bloc com mestressa de casa i mare que escriu en estones lliures, ha publicat un nou llibre on presenta un complex projecte d’organització social per ajudar a persones que es troben en dificultats econòmiques extremes.

“Quan treballava prop de Plaça Catalunya veia cada dia als immigrants del top manta. Al ser botiguera sé la competencia deslleial que et fan, i alhora em feien molta pena. Algún cop vaig veure com algún d’ells saltava pels aires quan corria entre els cotxes fugint de la policia. Vaig començar a pensar com ho podem resoldre això. Enlloc de criticar: “allò ho fan malament, el govern ho fa fatal…”, m’agrada veure com ho faria jo dins de les meves possibilitats. Aleshores vaig començar a reflexionar i buscar solucions per la immigració, la corrupció… i vaig acabar escribint El viaje de Gonkal: utopia sobre un mundo sin dinero, sobre una societat imaginaria però de la que podríem copiar algun exemple. El que proposo ara és molt diferent, no té res d’utòpic, sino que és realitzable y necessari.”

Portada de "Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto"
Portada de “Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto”

La proposta de la Marina consisteix en crear un espai de treball per persones que necessiten cobrir necessitats bàsiques i que no tenen prou amb les ajudes de l’Estat. En aquest espai la feina aniria encarada a obtenir productes bàsics per la seva subsistència, com l’aliment, aconseguint també que estiguin ocupats i es redueixin alguns efectes negatius de l’atur com les depressions… Va dirigit principalment a persones que no tenen feina o que tenen ingressos molts justos, així com a altres col•lectius com indigents o individus amb dificultats a l’hora de trobar feina, com persones amb algun tipus de discapacitat, gent que ha estat en centres de rehabilitació, expresidiaris….

Per crear aquest espai de treball, un Ajuntament hauria de donar el primer pas sondejant quantes persones de l’entorn es troben en aquesta situació de necessitat i estaria interessada en participar-hi. Al mateix temps, hauria de detectar si hi ha alguna persona que cediria per un o dos anys terres per cultivar. “Per exemple, aquí a Alfarràs jo en donaria, i conec a més gent que també. Hi ha gent que la té parada i, per tant, no els suposaria un cost. Així que si això no funcionés es tancaria i ja està.”

Com a antecedent, la Marina fa referència a la cessió de horts que s’han fet en alguns pobles, però matitza que l’estructura que ella proposa va molt més enllà, ja que no és una iniciativa espontània. El grup de persones que s’hi unís com a treballadors, amb el màxim poder de decisió, hauria de legalitzar-se, constituir una cooperativa, juntament amb l’ajuntament i les empreses que vulguessin col•laborar fent aportacions de material…

Un cop consituida la cooperativa, part del grup de persones amb dificultats econòmiques o personals que hi treballessin es dedicarien a cultivar el camp per obtenir aliment, mentre la resta poden dedicar-se a complir altres funcions socials. “Molts creuen que la idea és fer hort, però no és fer hort, no és nomès això. Estem veient a molta gent que estan malalts, que no podran pagar-se la residència i necessitarà ajuda d’algú, acompanyament… Doncs aquesta gent poden fer aquests funcions”, explica Marina. “A canvi, la gent que desenvolupa aquestes funcions continuaria rebent l’aliment cultivat a la cooperativa. Totes aquestes altres funcions serivirien com a tallers perquè puguin aprendre diferents feines i també servirien d’estímul perquè la gent els ajudi”, afegeix.

Aquestes cooperatives, per tant, aportarien un lloc de treball temporal per persones en situacions extremes a canvi d’aliments i també de la formació que podrien adquirir al dur a terme tasques complementàries. Per aquest motiu, i per tal que les persones adherides a la iniciativa puguessin accedir a altres productes o serveis bàsics com la vivenda, les ajudes de l’Estat no haurien de modificar-se, i tampoc les atorgades per les ONG, segons la Marina.

La iniciativa plantejada a Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto està pensada a nivell de tota Espanya. Tot i que en un començament ho podria endegar un grup reduït de persones interessades, la idea de Tomàs és que, a la llarga, ho conegués tothom i es creesin cooperatives similars en més pobles i zones del país. Aquests podrien dedicar-se al cultiu d’altres aliments que es podrien intercanviar. “Però això requereix la organització i la voluntat de moltes persones, no creus que és utòpic confiar en què hi haurà un esforç per part de tanta gent?”, li pregunto. “Si no s’apunta ningú es deixa de fer i no hi ha cap cost econòmic. Però, si després qui depèn de les ajudes de l’Estat va a demanar-ne més i argumenta que no en té prou, se li ofereix aquella oportunitat. Si no hi van és perquè ja en tenen suficient amb el que reben, doncs que continuïn.”

Parla, per tant, de crear una xarxa nacional de cooperatives connectades, on persones amb greus dificultats econòmiques es reuneixen per dur a terme un treball conjunt a partir del material, els espais i els coneixements cedits per tots aquells individus, empreses o institucions disposats a col•laborar. La proposta ja s’està considerant en alguns Ajuntaments, tot i que “encara està en procés”. “Estic enviant informació als ajuntaments de més de 2.000 habitants, i alguns m’han contestat interessats i volen fer una reunió amb jo per conèixer més detalls . Ho estic fent forma lògica. Ho proposo, en primer lloc, a les zones amb més atur d’Espanya: Castella-la Manxa, Andalusia, Extremadura i Tarragona. Tot seguit ho faré arribar a la resta de municipis d´Espanya.”

Abans de posar-ho pràctica, però, el més important per la Marina és que ho conegui tota la societat per tal que tothom s’hi pugui implicar i per saber qui estaria interessat. Per aquest motiu, us suggereixo que si esteu encuriosits per la proposta, formuleu les preguntes que us inquietin per tal que la mateixa Marina les respongui com més aviat sigui possible. Ho podeu fer tant a través de la pàgina de Facebook de l’Alfarràs Digital Post, el mail del bloc o a Twitter, que trobareu indicats a la pestanyaSobre el bloc”.

“Yo hago lo que usted no puede, y usted hace lo que yo no puedo. Juntos podemos hacer grandes cosas.”

Teresa De Calcuta

Cita que apareix a l’última pàgina de  Alternativas para situaciones dramáticas: desarrollo del proyecto.

Entrevista a Josep Morell: Les TIC a les aules

Posted on Updated on

Entrevista a Josep Morell, director de l’Escola Pinyana

La revolució tecnològica està colpejant tots els aspectes de la societat, i l’educació no n’és una excepció. Internet i els nous mitjans de comunicació obren un ventall infinit d’oportunitats, però cal saber-les explotar. Per això, estudis al voltant de la docència que utilitza innovadores eines i també la formació sobre fer servir correctament aquests instruments ja ocupa les agendes d’acadèmics i educadors. Parlem amb el director de l’Escola Pinyana d’Alfarràs sobre l’ús de les TIC a les aules: Josep Morell.