Rilke, Whitman i Paquita

Posted on Updated on

– ¿A que no metes la palabra bragas en un poema sin que quede soez?

Recolza l’esquena sobre la cadira, creua les cames i alça la mirada. La veu ronca i potent de la Paquita, poeta “per vocació i per necessitat”, esdevé un xiuxiueig dolç i sensual:

– Esta pasada noche soñé contigo, amor/ supe en seguida que eras tú/ nadie que no seas tú/ deja una rosa roja en la almohada/ y rotas y esparcidas por el suelo de mi noche/  el encaje de estrellas de mis bragas.

Abaixa de nou el cap i em dirigeix un somriure astut. Amb l’esclat d’una riallada tosca i sonora, veig que torna a ser l’afable Paquita Dipego, corpulenta, de cara rodona i galtes rosades, que m’ha obert la porta amb texans, jersei de coll alt negre i armilla verda i feixuga. Aquesta escriptora de poesia, guanyadora del premi Mujeres Poetas Internacional, em rep abans de viatjar a Itàlia per presentar la seva participació en la col·lecció Carmina in Media Res, un recull de poemes d’autors contemporanis d’arreu del món. Darrerament, també ha visitat Madrid per representar al col·lectiu de poetes espanyols La Lobera a la Marató de la ONCE. No li fa molta il·lusió tota aquesta “parafernàlia”. Afirma que la poesia es fa en solitari. Ella la practica amagada en un entorn rural, entre els tres-cents veïns d’Andaní (Lleida), en una casa humil i acollidora amb sostres baixos i mobles envellits que pertanyia als seus pares. Em reserva unes hores de la seva rutina, que comença invariablement a les 6 del matí. Fa un passeig fins el seu hort amb el gos i la resta del temps, llegeix. Cada dia escriu, unes vegades com a catarsi, altres per compartir sentiments o per jugar amb les paraules. Alguns d’aquests jocs els ha publicat a la seva primera antologia: Noches Nómadas. El va estar preparant durant tres anys, però recollirà només una petita part de tot el que ha escrit:

– Recordo escriure el meu primer poema als 9 anys, estant esperant la tanda de l’oculista. Però la vida te porta on te porta, i m’he dedicat a sectors que no tenen res a veure. Per necessitat escric des del 2009, quan va morir la meva mare. Ja feia temps que estava de baixa per una depressió, vivia a Montblanc, em vaig divorciar… Es va produir un cataclisme al meu interior i vaig decidir deixar-ho tot i entregar la meva vida a la poesia i a la literatura.

 On t’havia portat la vida abans?

– Era crèdit mànager en una multinacional. Vaig estudiar, ja de gran, empresarials.

  I de poesia n’has estudiat algun cop?

– El que t’ensenyen a la carrera en algunes assignatures. Sóc autodidacta i he tingut una ensenyança impagable amb mestres fonamentals, com Domingo F. Faíle. Ell va depurar la meva lectura. Quan era petita llegia tot el que m’arribava a les mans. Els meus pares no tenien una erudició: ell era xofer i ma mare treballava a la fàbrica. Vaig tenir sort de tenir un professor que me va inculcar la passió per la lectura. I tot va començar aquí, tot i que la poesia que ens transmetien llavors no era massa atractiva. De tant en tant ens filtraven a Machado.

 Sense dubtar-ho, afirma que de Machado destacaria Retrato i n’escoltem la versió cantada per Joan Manuel Serrat, que li agradaria que posessin en el seu enterrament. -Fantasies que tinc-. Atenta a cada una de les paraules, no presta atenció al cigarret que es consumeix entre els seus dits. Només tanca els ulls i recita el versos, assentint mentre comprova que el cantautor no s’equivoca en cap síl·laba i recalca la genialitat de diferents fragments. A l’acabar la catarsi, somriu i m’ensenya el braç esborronat:

– Mare meva! Me quito el sombrero siete veces. La millor crítica és la pell. La poesia t’ha de donar calfreds, t’ha d’emocionar, t’ha de fer vibrar i t’ha de fer viure un cataclisme per dins. Sinó no és poesia, és ajuntar paraules.

 I com aconsegueixes no només ajuntar paraules?

– La poesia no s’explica: són impulsos. De vegades estic dormint o al bany i me ve un vers que he d’escriure, que ja tinc fet al cap. Tot poema que no es fa amb 10 minuts no és un poema. El pots retocar, mirar les mètriques, les assonàncies… però s’ha d’escriure en un impuls. Bécquer deia “cuando siento, no escribo”, jo tinc un poema que diu “cuando siento, sí escribo”.

 Per què et surten aquests impulsos: experiències, inspiració…?

– No sempre parles de les teves experiències. Ja m’agradaria que molts poemes eròtics m’haguessin passat, però la imaginació conta molt. Escric sobre el que m’han contat, el que sento… Com deia Elvira Daudet, el poeta va amb el cor a la mà pel carrer. “Para el poeta todo son heridas”. Tot ho veus des d’una altra perspectiva: un home demanant caritat, un gos abandonat… La teva sensibilitat igual és més receptiva que la d’un altre. També deia que “sin contar con el otro, un poema no vale nada”, i és veritat: quan has fet un poema, ja no és teu, és del lector i de la seva interpretació.

  Doncs d’entre els meus versos de Noches Nómadas em va agradar el que feia: “el ritmo de un poema puede canviar las cosas”.

– En un dia poden passar moltes coses amb la poesia. Jo tinc un poema que acaba: “estreno como nueva la mañana, y en el día de hoy, en su transcurso, cúmplanse mil destinos a su antojo”. Estic cansada de projectar. He portat una vida de molt estrès, metòdica i ordenada. Ara m’agrada que passi el que tingui passar. D’aquí una estona agafaré el Bubu –assenyala el gos que s’ha acomodat entre les meves cames-, me’n aniré a l’horta i a la tarda no sé què passarà. “Hoy he visto violetas en mi huerto, juro que ayer no estaban, corrí a escribirlo para que no me olvidase del surco de la primavera”. La vida és el fet d’estar en pau amb tu mateix.

 En aquest poema no sembles estar en pau: “Sólo quiero que sepas que estoy rota de ti, que supiste partirme”. Et dirigies a algú en concret?

– Sí. Amb la poesia se pot dir tot. És un vehicle d’expressió igual que les cançons. Amb poesia trobaràs com un altre diu allò que no te surt, segur.  Si jo no sé com dir alguna cosa sempre tinc aliats: Neruda, Benedetti, Brines, Gil de Biedma, Francisco Ribes…

 Veig que et deixes influir per molts autors.

– Sí, sóc molt promiscua. M’encanta, Celaya, Cernuda… I un amor: Oh Capitán, mi Capitán”, Walt Whitman. El problema que tinc són les traduccions, molt complicades. L’altre dia vaig llançar Las flores del mal de Baudelaire per la traducció. M’encantaria saber anglès perfectament per llegir a Shakespeare en el seu idioma. O a Reiner Maria Rilke! Cartas a un poeta és el meu amulet, el porto allà on vaig, és una joia –m’acosta un exemplar amb olor de llibre vell i tot ratllat-.

Vers de Acción Poética
Vers de Acción Poética

 Has subratllat: la vida y el arte es solo una manera de vivir.

– La vida i l’art no són coses separades. Ahir vaig penjar un poema a Internet, i Elvira Daudet va comentar: “¿será la poesia algo más que un sueño?” I jo li vaig contestar: “yo diría que la poesía es solamente un sueño, Elvira, del que algunos no podremos nunca despertar.” Estàs posat i vius dins d’aquest rol. A la portada del meu Facebook tinc un vers que vaig pintar en una teula: “Todo está de tu parte, aquí, ahora… atrévete a que tus sueños sean grandes para no perderlos de vista”. Si no tenim un somni al cap malament.

  I el teu somni quin és?

– Trobar-me dins de la poesia, que és una recerca imparable de mi mateixa. M’agradaria viciar, contaminar a la gent de poesia. Quan algú s’hi enganxa, no pot parar de llegir, és una droga que omple moltíssim. La satisfacció més gran me l’han donat persones que m’han dit: he començat a llegir els teus poemes i m’he enganxat a la poesia. No es pot fer estimar la poesia ensenyant Góngora i Quevedo a l’escola, perquè enlloc d’inculcar aquest vici, l’allunyen.

 S’allunya també ella cap a la porta de la saleta, d’on ve un cop. Es el Diógenes, un gat amb que “només parla en castellà”, i que rondina entre les cames de la Paquita, que s’asseu de nou davant la tauleta. L’ha anat omplint amb la pila de llibres de Whitman, Rilke, Gil de Biedma, Machado i d’altres obres signades pels mateixos autors, amics i coneguts de Paquita, com Katy Parra o Ángel González.

– Ara estic rellegint Un mundo feliz, el llibre preferit de Fabián Estapé.

 Torna a buscar al santuari de llibres d’on ha tret la seva col·lecció d’obres d’art i em mostra un dossier amb retalls de diaris, cartes i fotografies sobre l’economista català, amb qui va mantenir una gran amistat. M’ensenya també l’autògraf que li va signar un dia a la terrassa de casa seva mentre bevien una copa de cava: “Per la dona més misteriosa”.

– Algun dia et donaré una exclusiva, una cosa que encara no sap ningú, però encara no és el moment.

 Recelosa d’un secret que no vol desvetllar, torna a guardar tendrament la carpeta plena de records.

– He tingut la sort de conèixer gent que m’ha aportat moltíssim. Si no és així, m’avorreixo. Hi ha gent que m’ofereix anar a fer el cafè, però no parlem de res i no vull conversacions insulses perquè me falten moltes hores per aprendre i llegir tot el que vull. No és per menysprear a ningú, però tinc una vida pròpia molt intensa.

 I t’hi trobes bé en un entorn que sembla tan allunyat del món de la poesia?

– Des d’aquesta habitacioneta ahir, per exemple, estava parlant amb un filòleg portuguès. Però em fot que me va dir que s’ha enamorat. Però no s’enamoren de tu, si no de la teva poesia. Jo tinc un amor platònic des de fa 5 anys. Diu que escriu poesia per la meva poesia, però estic segura que si ens coneguéssim no sortiria la convivència. Està clar que jo no puc estar amb un home qualsevol, m’ha d’aportar moltíssim. Amb persones com nosaltres, que tenim la ment i uns hàbits molt diferents, la convivència és complicada.

 Què veuen en la teva poesia que no tinguis tu?

– Una cosa és el poeta i l’altra la persona. Em quedo amb el poeta, no amb la persona. Pablo Neruda va ser un don Juan i García Lorca un envejós i un egocèntric que vapulejava a la gent. Dels poetes m’estimo més no saber sobre la seva vida, me quedo amb l’obra. Com deia Pessoa, “el poeta es un fingidor”.

 Pregunto si ella també fingeix amb la seva poesia, ansiosa de saber si amaga alguna cosa més en aquest món interior tan intens, a més d’amors platònics i una passió tan gran per la literatura que la va fer abandonar la seva vida anterior. Serena, afirma: – la meva poesia me coneix a mi, però jo no conec la meva poesia. En faig d’existencialista, romàntica… de tota classe.-  M’enduc a casa Coma idílico de Katy Parra, esperant viciar-me a aquesta droga que tan enriqueix la Paquita. No m’arriscaré a no tornar-li:

– Jo si vols te’l deixo, només te demano que me’l tornis, perquè els meus llibres són les meves joies. “Hay dos tipos de gilipollas: los que prestan un libro y los que lo devuelven. Yo he cumplido la primera, así que por tu bien, te pido que cumplas la segunda regla”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s